09 jul 2020 Marcar distàncies
L’Executiu espanyol, dimarts, va dir que cal desvincular la institució de la Corona de les actuacions de Joan Carles I que investiga la justícia. Ahir dimecres, el president Sánchez, en la roda de premsa junt amb el cap de Govern italià, va agrair que la Casa Reial “està marcant distàncies davant aquelles informacions inquietants i pertorbadores”, referides al rei emèrit. Les notícies sobre altes sumes de diners que l’anterior monarca suposadament hauria rebut de l’Aràbia Saudita a través d’una fundació establerta a Panamà impacten sobre la societat espanyola, sobre la Moncloa i sobre la Zarzuela. I les recents paraules de Pedro Sánchez suggereixen un canvi de rasant en la gestió i en la concepció mateixa de la naturalesa dels problemes que envolten el llegat del pare de Felip VI. El PSOE té sentit d’Estat, tant que podria, fins i tot, abordar una cirurgia fina allà on a la dreta li tremolaria la mà.
Caldrà guardar als arxius aquesta intervenció –mesurada però severa– del líder socialista. Quan la revisem, d’aquí un temps, ens il·luminarà sobre el que encara no hem vist ni hem sentit. És un missatge clar que apunta en una direcció: el poder executiu té com a prioritat preservar la reputació de l’actual cap de l’Estat i la institució, peti qui peti. Fins i tot si qui pot petar és aquell que alguns van qualificar, fa anys, de “pilot del canvi”. Al cap i a la fi, el passat no pot alterar-se, per molt que el relat oficial es presti a correccions d’estil. El que importa és el futur i el temor d’una erosió inercial de la Corona que, gradualment i sense aldarulls, acabés buidant de legitimitat aquesta peça central del sistema ideat el 1978, per sortir de la dictadura i aterrar en la democràcia conjurant el fatalisme de la Guerra Civil.
El PSOE té sentit d’Estat, tant que podria abordar una cirurgia fina allà on a la dreta li tremolaria la mà
Cal que se’n prengui nota: marcar distàncies és la consigna. Resulta irònic ja que aquesta operació es produeix en un moment de pandèmia en què tenir cura de l’anomenada distància social és un element clau per controlar el contagi de la Covid-19. Marcar distàncies és també elevar a oficial el que ara és ja descarnadament real: s’ha trencat el tabú sobre el rei i la monarquia a Espanya, el paradigma sobre el qual va funcionar el regnat de Joan Carles I ja no serveix per al de Felip VI, una cosa que és molt evident llevat que es faci abstracció del canvi de valors que ha tingut lloc en els últims quaranta anys. Però res no serà fàcil. La ruptura del tabú implica obrir en canal la narració canònica de la transició i això remou els fonaments dels principals partits polítics que van assumir responsabilitats en el seu moment. Al final, anem a parar a aquell angle mort on Felipe González i Pedro Sánchez s’enfronten en una batalla impossible entre la posteritat ferida i el pragmatisme de l’equilibrista.
La confessió de Jordi Pujol sobre els diners no declarats provinents de la deixa de l’avi Florenci va ser una bomba en la societat catalana i, singularment, en l’espai de Convergència Democràtica, que va acabar canviant el seu nom per aquest i per altres motius. Saber que el president que més apel·lava a l’ètica havia enganyat la ciutadania va derivar en una crisi moral que va deixar en estat de xoc molts coetanis –votants i no votants– de l’home que va governar la Generalitat durant més de dues dècades. Tinc amics i coneguts que no han superat aquella decepció. Comparem, ja que en la comparació rau una de les bases del coneixement. Quina transcendència tindrà la peripècia final de Joan Carles I en la societat espanyola? Hi haurà cràter moral de gran dimensió o el perímetre de la vergonya pública serà petit, reduït i suportable com un mal de cap passatger? Els pujolistes han gestionat el seu desconcert i la seva decepció com han pogut, he vist
de tot. Què serà dels joancarlistes a partir d’ara? Marcaran millor o pitjor les distàncies?
Vivim temps d’hipercomunicació i megarepresentació. L’eventual desgast polític de la monarquia té relació directa no només amb la imatge de la institució, a la preservació de la qual se supedita tot, de manera automàtica i mitjançant accions que –sovint– semblen tretes d’altres èpoques. Hi ha un factor més substancial. Quin sentit té per a una societat contemporània, centrada en la igualtat, l’existència d’una peça institucional l’excepcionalitat de la qual és cada vegada més difícil d’explicar en termes racionals? Com fer “properes i normals” unes figures la funció de les quals prové únicament dels llaços de sang? Alguna cosa grinyola i, llavors, tot ha de basar-se en l’exemplaritat permanent i sense màcula del monarca, una via necessària però insuficient en ple segle XXI. L’exemplaritat –que ha d’evitar la sobreactuació tant sí com no– és el punt de partida més que el d’arribada, la condició prèvia perquè la veu de la Corona pugui ser escoltada pels ciutadans.
Ja s’ha donat l’ordre: “Marcar distàncies”. S’obre una etapa inèdita en què, a diferència del món d’ahir, el monarca ha de posar-se sota l’escàner cada dia, per voluntat pròpia i sense cap –aparent– reserva. Veurem.