ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Icones, presos i líders
6326
post-template-default,single,single-post,postid-6326,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 jul 2020 Icones, presos i líders

L’aplicació del tercer grau penitenciari ha portat a primera pàgina els polítics condemnats i empresonats pel procés, que han rebut l’escalf de les bases ­independentistes. Això ha coincidit amb un dels pitjors moments del Govern presidit per Quim Torra, desbordat pel rebrot de la Covid-19 a Lleida i, sobretot, a l’àrea metropolitana de Barcelona. El contrast fa rodar el cap: mentre que les rodes de premsa dels consellers Buch, Vergès i Budó transmeten la imatge d’un Gabinet insegur i sense lideratge, les aparicions en carrers i places de figures com Junqueras, Rull, Turull o Cuixart projecten l’eco d’una promesa que va esbravar-se com una ampolla de xampany que queda oberta després de la revetlla.
 
L’independentisme que governa la Generalitat volia demostrar que podia fer-ho millor que l’Executiu central, però, a l’hora de la veritat, és víctima de la imprevisió, la improvisació i la manca d’impuls polític. Els consellers del Govern són figures que es mouen a la defensiva, tenallades per la desorientació i la ineficàcia, actors d’un relat presidit per la desconfiança i la fractura de les expectatives que ells mateixos van crear exigint que Madrid retornés les competències a la Generalitat. La distància agònica entre la demanda de més poder i la gestió ineficaç erosiona la credibilitat de la idea de la secessió.

La nostàlgia d’un líder especial, a mig camí de Macià i de Gandhi, sobrevola totel procés de manera obsessiva

En canvi, l’independentisme que encarnen els presos és un relat que es desplega al marge d’aquest context advers, com si no hi hagués cap mena de relació entre aquells que van impulsar el referèndum unilateral i els que avui tenen la responsabilitat de prendre decisions des de l’Administració autonòmica. Però la realitat és la que és: Junqueras apadrina Aragonès i Rull i Turull s’han mogut perquè Buch i Calvet tinguin un paper principal a JxCat. Els presos independentistes són icones, mentre que els consellers d’ERC i de JxCat són gestors en risc evident de quedar absolutament cremats. No hi ha, al Govern, cap líder pròpiament dit, per bé que el republicà Aragonès llueix el revestiment de qui es presentarà com a presidenciable mentre els postconvergents Puigneró, Calvet o Buch tenen aspiracions o bé apareixen en algunes travesses electorals.
 
La doble realitat de l’independentisme, ara com ara: els presos polítics recorden el viatge pendent a Ítaca mentre el president Torra i els seus consellers són esclafats per la pandèmia. Aquest xoc desconcertant limita el marge de resposta política dels partits concernits, com ha quedat demostrat amb el greu afer de l’espionatge del mòbil del president del Parlament. Hi ha un curtcircuit. Per això diu molt de l’estat d’ànim de les bases independentistes el fet que Cuixart, president d’Òmnium i únic pres que no forma part de cap partit, sigui percebut com la gran esperança: agrada el seu discurs perquè es basa en principis solemnes i raons morals. La nostàlgia d’un líder especial, a mig camí de Francesc Macià i de Gandhi, sobrevola tot el procés de manera obsessiva. I més quan la gestió indefugible del dia a dia és un veritable infern.

Etiquetes: