23 jul 2020 De què anirà la campanya catalana?

Totes les campanyes electorals giren al voltant d’una pregunta. El candidat que aconse­gueix fixar la pregunta que interessa més a la gent (la que connecta de manera més clara amb els seus interessos, les seves preocupacions i els seus anhels) és el que té més probabilitats de guanyar. Encertar en la bona pregunta (d’acord amb el moment i d’acord amb les expectatives d’una majoria) és la clau d’una campanya eficient i d’una ulterior victòria. Per fer-ho, cal escoltar molt bé allò que Xènius, al seu Glosari , anomena “les palpitacions del temps”. Més enllà i més ençà de les enquestes, els candidats que no són simples talking heads fan servir el seu nas per captar el que vol escoltar el ciutadà que és cridat a les urnes. En les futures eleccions catalanes, serà més important que mai formular amb claredat la pregunta del milió. La qüestió que connecti amb una societat fatigada i desorientada per l’impacte de la Covid-19, pel col·lapse del procés sobiranista, i per la gestió defi­cient d’un Govern de la Generalitat sense lideratge i sense impuls.
 
Les eleccions no les guanya mai ningú, les perd sempre qui governa. És un vell adagi d’aquest negoci que cal tenir molt present arreu, també avui a Catalunya. Si analitzem els recents comicis a Galícia i Euskadi, comprovem que el votant ha ­ratificat el seu suport a uns governants que, en termes generals, han aconseguit ser ­percebuts com la millor opció per asse­gurar l’estabilitat i el benestar, sobretot en un moments d’incertesa molt aguda. Núñez Feijóo i Urkullu, cadascú a la seva manera, han aconseguit continuar en el càrrec perquè transmeten confiança i són pre­ponderants en un dels tres eixos compe­titius, sempre ocult darrere de l’eix ideo­lògic clàssic (dreta-esquerra) i de l’eix centra­lisme-nacionalisme: l’eix ordre-desordre. El president gallec i el lehendakari encarnen perfectament l’ordre, la bona governança i la fiabilitat, i tot això té més pes en la decisió del ciutadà que altres consideracions. “Tranquil·litat i bons aliments” és la gran bandera del governant que comet pocs errors. El PP de Galícia i el PNB sor­tien com a guanyadors perquè la voluntat de canvi era menor que la necessitat d’asse­gurar un horitzó col·lectiu el menys turbulent possible.

Encertar en la bona pregunta és la clau d’una campanya eficient i d’una ulterior victòria

A Catalunya, l’Executiu autonòmic ha desplegat una gestió tan discutible que, quan arribi la campanya, no podrà ser ex­hibida de manera triomfal per cap dels dos socis governamentals. Ni JxCat ni ERC estaran en disposició d’explicar grans me­ravelles en aquest sentit i preferiran parlar del futur abans que fer balanç dels seus respectius departaments. D’altra banda, atès que Torra no serà cap de llista del partit de Puigdemont, pot passar que el republicà Aragonès –actual vicepresident– hagi de respondre en solitari per tot el que ha fet o ha deixat de fer el Govern. Si el cap de llista de JxCat fos un dels consellers postconvergents actual, això quedaria una mica compensat, però ERC hauria d’assumir igualment el paper principal en la defensa de l’etapa Torra.
 
JxCat no ha triat cap de llista, està en un procés de refundació que encara ens pot donar algunes sorpreses. ERC presentarà Aragonès com a presidenciable, fa temps que està feta l’aposta. A la vista de les darreres aparicions públiques de Puigdemont i de Junqueras, ha quedat clar que tots dos tindran un paper molt important en campanya, en la mesura que les limitacions de les seves respectives situacions ho permetin; pel que fa a l’expresident, que aquests dies presenta nou llibre, no està pas descartat que pugui tornar a ser presidenciable, com el 21 de desembre del 2017. Sigui com sigui, l’assumpte essencial és que ni el cap de llista de JxCat ni el d’ERC no podran jugar còmodament en l’eix on Núñez Feijóo i Urkullu han excel·lit, el de l’estabilitat. No tinc cap dubte que Aragonès farà tot el possible per reforçar-se com a candidat de l’ordre i la governabilitat, però aquesta és condició necessària no pas suficient. El secret està –com hem explicat– en trobar la bona pregunta que aconsegueixi convertir-se en el centre de la campanya.
 
Els comicis que va convocar Mariano ­Rajoy sota el 155 després dels fets d’octubre del 2017 van girar al voltant d’una pregunta molt clara: “Podem donar per mort el procés?”. Els que ho van entendre millor van ser els votants de l’independentisme (i dins d’aquest, els de Puigdemont) i els votants de Cs, els més radicalment contraris a la ­secessió, que van convertir aquesta opció en el partit prin­cipal (en vots, percentatge i escons) de la Cambra catalana. En canvi,
els resultats del PSC i dels comuns van ser molt fluixos, ­perquè aquestes dues formacions van ­quedar al marge de la pregunta dominant, van intentar parlar d’una altra cosa. La majoria esperava sentir la con­versa que mantenien Arrimadas, Puig­demont i Junqueras. I votar sí o no a la pregunta de la campanya.
 
De què parlarà l’independentisme quan ens cridin a votar? Quina serà la pregunta de la campanya vinent? Parlarem de la ­reconstrucció davant la pandèmia o de ­celebrar un nou referèndum d’autodeterminació, com ahir va dir Torra?