22 ago 2020 Ningú no sap res
No en tinc ni idea. Ella tampoc. Ningú no sap res. El nivell d’incertesa és tan dens que la majoria ens hem posat una màscara damunt la mascareta, per poder anar pel món: és la d’una resignació ignorant o, si us sembla més exacte, la d’una ignorància fatalista. Ella és mestra d’escola i passa davant de la taula on faig un beure, quan el sol declina, davant la mar. S’atura, ens saludem i fa una pregunta retòrica: “Què passarà aquest setembre?”. Ella mateixa respon: “Estem en mans de la sort”. És probable –coincidim– que moltes escoles es vegin desbordades malgrat les mesures dictades per les autoritats. Probabilitats de caos i probabilitats d’èxit, calculeu. Jorge Wagensberg va escriure que “la probabilitat és el grau de versemblança d’un succés abans que s’esdevingui”. És versemblant que molts alumnes hagin de quedar-se a casa a la primera tos que se senti dins d’una aula? Aquesta mestra mira cap al cel i mou les espatlles com qui espera un miracle.
Ningú no sap res del cert. Anirem fent. El Departament d’Educació admet que està revisant els seus plantejaments per al començament de curs, després que s’hagi constatat públicament que la coordinació amb la Conselleria de Salut és millorable, extrem que no contribueix precisament a la tranquil·litat dels administrats. “No s’ho parlen abans, tot això?”, s’exclama algú que –com vosaltres i un servidor– no pot entendre que els responsables públics no posin més cura en allò que sí que poden controlar: la coordinació i la comunicació del que fan. Els dubtes sobre el funcionament de les escoles són la metàfora del que ens està passant: viure una realitat que tendeix a fulminar qualsevol pla.
Simón diu la frase del dia: “Les coses no van bé”; què faig?, demano un gintònic o reso el parenostre?
Tarda d’agost. El missatge que llancen des del Departament de Salut ja ho diu tot: “És imprescindible reduir la interacció social”. Com ho farem? A la mateixa hora, de la tele del bar surt la veu del president del Barça, com la pregària d’una religió arcaica que ja ha oblidat el nom del seu déu. Tarda d’agost d’una època sense possibilitat de pensar el futur, ancorada en un present al caire sempre de la catàstrofe. Ara, la tele ens regala la presència de Fernando Simón, que amolla la frase del dia: “Les coses no van bé”. Què faig? Demano un altre gintònic o reso el parenostre? Aquest present se’ns farà llarg i és com ser a la sala d’espera d’un servei d’urgències un diumenge a la tarda. Dono ànims a la mestra amiga, però no soc gaire convincent, em temo. Ni somnis, ni projectes, ni plans. Tot és incert, tot és provisional. A estones, fem veure que el futur ens importa una merda, però no cola.
Avui dissabte fa cent anys que va néixer Ray Bradbury, l’autor de Cròniques marcianes , entre altres llibres memorables. L’assumpte té gràcia, penso. En aquest moment, nosaltres estem actuant com si fóssim marcians que visiten la Terra i que han de prendre mesures extremes per no caure com mosques en un medi que els és hostil. Els marcians no poden infectar-se. Es tracta de transformar la nostra vida en una vida “altra”, com si volguéssim fundar una nova civilització, començant per reduir la interacció social.
Però no estem prou segurs del que fem perquè tothom no és igualment responsable, hi ha conciutadans que menyspreen el risc real de la pandèmia i ens aboquen a multiplicar la incertesa. Hi ha dies, quan les xifres de malalts de Covid-19 augmenten, que ens sentim com Guy Montag, el protagonista de Fahrenheit 451 , la novel·la distòpica en què Bradbury ens trasllada a un futur on els llibres seran prohibits i destruïts pels bombers, per ordre de l’Estat. El bomber Montag té un record d’infantesa que serveix per descriure el que sentim molts davant del setge del coronavirus: “Una vegada, quan era una criatura, s’estava assegut en una duna groga a la vora de la mar, enmig d’un dia blau i càlid d’estiu, mirant d’omplir de sorra un sedàs, perquè un cosí cruel li havia dit: ‘Si l’omples de sorra, et dono deu centaus!’. Com més de pressa la hi abocava, més de pressa s’escolava la sorra amb un mormol càlid. Tenia les mans cansades, la sorra bullia, el sedàs era buit”.
No voldria estar en la pell del conseller Bargalló ni en la de la consellera Vergés, ni en la de cap governant. Han de prendre decisions que –mai tant com ara– estan regides pel principi de la prova- error, descarnadament. I d’aquí plora la criatura, perquè ningú s’acostuma a viure com un conillet d’Índies. El món s’ha convertit en un immens laboratori, no hi ha temps per a l’assaig, les mesures de contenció del virus s’apliquen tal com van sortint dels despatxos oficials. L’impacte que això tindrà sobre la nostra manera de pensar i de sentir serà determinant, i així potser entendrem –de retruc– una mica més el món dels nostres avis, un paisatge d’adversitats on la voluntat de supervivència era el que donava sentit a tot, des del bressol fins a la tomba.