01 set 2020 De Xènius a Messi
Som una tribu marcada per l’enyorança d’uns déus que sempre són efímers i de lloguer. Els catalans, vull dir, inclosos aquells que consideren això un assumpte merament administratiu. L’adeu de Leo Messi del Barça ha engegat un nou psicodrama col·lectiu, estem abonats a una mena de situacions que descriuen un país en orfandat perpètua. Ara és el geni del futbol, però un altre dia és un professional dels mitjans audiovisuals que plega o un artista que se’n va a Madrid a fer pel·lícules. Tot és un daltabaix, tot remou els fonaments, tot fa sonar les trompetes de l’Apocalipsi. Qui se’n recorda avui, per exemple, de l’enfrontament entre l’actor Josep M. Flotats i el conseller Pujals, que va acabar amb la destitució del primer com a director del TNC?
Des dels temps llunyans d’Eugeni d’Ors i la seva “defenestració” com a càrrec de la Mancomunitat de Catalunya fins a Messi, sembla que hi ha una maledicció: els millors se’n van (“marxen”, per dir-ho en el català que ara s’escau) i els indígenes ho aprofitem per sotmetre’ns a un drenatge de les bones intencions. Hi ha dies que estic convençut que, sense saber-ho, som participants en un càsting per convertir-nos en ciutadans d’un altre lloc. A més, tenim tendència a superar l’agonia de la pèrdua mitjançant el salt a la piscina del ridícul, com fa Josep Maria Bartomeu, amb gestos, paraules i silencis que limiten al nord amb l’alcalde Pich i Pon i al sud amb El retorno de los brujos , un clàssic de l’esoterisme pop.
Sembla que hi ha una maledicció des dels temps d’Eugeni d’Ors: els millors se’n van
Arran del cas de Xènius, a Notes disperses, Josep Pla escriu això: “En aquest país sempre som allà mateix: parlem de les coses no pas com es produeixen en realitat, com no es poden deixar de produir, sinó com es podrien haver produït. Això vol dir que moltes vegades parlem endebades, que les nostres converses són el pur no-res”. Si Enric Prat de la Riba no s’hagués mort tan jove, potser l’autor de La Ben Plantada no hauria tocat el dos a la capital espanyola. Si el FC Barcelona tingués avui un altre president, potser l’astre argentí no hauria esgotat la paciència. Són ucronies que fan soroll de pot. Si no s’hagués comparat Barcelona amb el Titanic , en un article que va encertar la metàfora, potser no estaríem sempre fent el mateix debat circular (previsible i provincià) sobre les aspiracions culturals de la capital catalana, a imitació de qui va al psicoanalista les tardes dels dijous.
Sort que Pavese, que va fer mutis fa setanta anys, ho va dir millor que nosaltres: “Els déus no tenen sentiments. Saben el que ha de passar i ho fan tal com ha de ser”.