07 set 2020 No us mogueu gaire

A vegades, la tristesa compareix de cop. Catacrac. I no ho arregles amb tres whiskies, ni amb Netflix, ni escoltant I will survive a tota castanya.
 
Això va passar, un dia d’aquests, en una reunió de personal docent d’un centre que ha d’engegar dilluns que ve. Es tracta de professorat que es troba per rebre indicacions detallades sobre els protocols que cal seguir aquest nou curs. Imagineu l’escena: persones amb mascareta, assegudes dins d’una aula gran, guardant la distància de segu­retat i escoltant les (no sempre fàcils) explicacions d’un dels responsables acadèmics (també amb mascareta), convertit en una mena d’infermer-psicòleg-bomber i conseller espiritual.
 

Es fa un gran silenci; en altres temps, hi hauria hagut riures i se’n faria broma

 
En aquest centre –com en d’altres– s’ha implantat una modalitat híbrida d’ensenyament, això vol dir que tots els grups d’assignatura es partiran i una meitat farà la classe presencialment i l’altra meitat des de casa, mitjançant una càmera, per torns setmanals. El professor, per tant, haurà d’adreçar-se als estudiants presents i també als que seguiran la sessió des de la llar, la qual cosa l’obligarà a tenir en compte alguns condicionants tècnics. Per exemple, parlar sense desplaçar-se. Perquè el so arribi el més nítidament possible als que escolten des de l’altra banda de la pantalla.
 
“Sobretot, no us mogueu gaire”, diu el membre de l’equip directiu als companys que han d’estrenar-se aviat en aquest nova manera de fer classe. “Si us moveu, si camineu per la tarima, el micro no captarà les vostres paraules”, afegeix. Alguns docents aplegats es miren els uns als altres, però amb la discreció que regala la mascareta. Per reblar el clau: “El millor és que feu la classe sempre des d’aquest punt” i, llavors, el coordinador assenyala un lloc concret de la tarima. Es fa un gran silenci. En altres temps, hi hauria hagut riures i se’n faria broma.
 
Amb aquest silenci, la tristesa penetra a la reunió i ja no se’n va. No és una tristesa dramàtica, no exagerem. Digues-li tristesa però també li pots dir desconcert, fatiga, resignació, no se sap què. Siguem pràctics: tristesa resumeix l’esperit crepuscular que s’ha apoderat dels reunits. Tristos per què no podran deambular mentre expliquen la seva matèria? No exactament. Els protocols s’entenen, esclar. Tristos (desconcertats, fatigats, resignats) perquè amb tantes prevencions i noves directrius tenen por de perdre allò especial que els mou a posar-se davant dels alumnes. Allò que és el centre de la seva vocació.
 
Quan acaba la reunió, se sent, des del fons, la frase de l’any: “Quina merda, companys!”.