ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un austríac ens mira
6397
post-template-default,single,single-post,postid-6397,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 set 2020 Un austríac ens mira

Mirar és una cosa i comprendre n’és una altra. Un dels lemes més re­petits del procés ha estat “el món ens mira”. És cert que Catalunya ha obtingut, durant els darrers cinc anys, una atenció interna­cional a una escala sense precedents, però també és innegable que entendre aquest conflicte no és exercici sempre fàcil. Arran d’algunes converses amb periodistes estrangers, m’he adonat que un dels errors dels catalans en general i de l’indepen­dentisme en particular és donar per fet que tothom que ens visita copsarà imme­diatament el gran embolic i sentirà empatia amb els secessionistes.
 
A vegades, sorprèn com un estranger encerta a descobrir el rerefons del problema català i en sap destriar el gra de la palla, fins i tot amb més ­ finezza que molts catalans i ­espanyols. És el cas d’Anton ­Sieberer, un filòleg austríac que va publicar l’octubre de l’any 1936 el llibre Catalunya contra Castella , un documentat reportatge-assaig sobre el catalanisme i la societat ca­talana, que ara edita Pòrtic per primer cop en català. Joan Esculies, en el pròleg, ­remarca una dada essencial: a primers dels cinquanta, Jaume Vicens Vives escriu que “la millor interpretació del ­moviment ­catalanista es troba avui dia a les pàgines d’Anton Sieberer: Katalonien ­gegen Kastilien ”.
 

Sieberer posa sota el focus actituds col·lectives que són tan actuals que sembla que ha viatjat en el temps

 
Esculies considera que l’historiador gironí va trobar en l’aportació del lingüista “un precursor del metarelat que volia fer” amb Notícia de Catalunya , l’assaig sobre la mentalitat catalana i el poder que continua sent una referència obligada. Sieberer va redactar una versió ampliada (amb títol canviat) del seu llibre l’any 1937, amb capítols sobre la Guerra Civil, que també es va traduir al francès. Posteriorment, el volum va publicar-se en castellà (i amb algunes parts suprimides) a Mèxic.

Per bé que la psicologia dels pobles és avui una matèria superada, el llibre de ­Sieberer –que va morir l’any 1950 encara jove– constitueix un testimoni excel·lent perquè sap aparcar les teories i s’atreveix a fer un retrat molt viu, a peu de carrer i a peu dels despatxos, del catalanisme que havia madurat durant la Segona República. Aquest acadèmic havia arribat a nosaltres atret per la pervivència i recuperació de la llengua catalana.
 
Amb ulls gairebé d’antropòleg, el foraster –que admet sentir simpatia pels catalans– manté la distància per aconseguir una visió “desapassionada” lluny dels que “prenen partit o difonen propaganda”. El cert és que ens va calar a la primera: “Els catalans són un poble que té una sensibilitat especial per als moments solemnes, que es deixa inundar amb plaer pel corrent de l’entusiasme, que sap gaudir plenament de l’estètica de les banderes i dels rostres il·luminats dels adeptes”.
 
El savi germànic va visitar Catalunya dos cops, l’estiu del 1934 i l’estiu de l’any següent. Va tenir accés directe a personalitats importants i va llegir obres fonamentals de Maragall, Almirall, Prat de la Riba, Cambó i altres. També va tenir en compte veus influents de l’època, com Gaziel, director de La Vanguardia . La seva anàlisi és lúcida i posa sota el focus actituds col·lectives que –atenció– són tan actuals que fan pensar que Sieberer ha viatjat en el temps. Fixeu-vos com la clava: “Una altra característica que comparteixen castellans i catalans és una certa frivolitat a l’hora de fer plans, prendre decisions i fer promeses que després no es converteixen en realitat”. És un apunt del natural que podria portar la data d’avui.
 
La Lliga i ERC passen pel seu microscopi amb una perspicàcia especial, així com les divisions que tenallen el catalanisme, que veu com la suma d’unes elits i d’uns sectors populars, i que considera indestriable del paper de Barcelona. És sever amb la figura de Companys i amb els fets del 6 d’octubre del 34 (que qualifica de “bogeria”), i afirma que “en política no és habitual posar-se una corda al coll amb plena consciència”. Tot i consignar que “el nombre de ­catalans que prenen partit clarament en la qüestió del separatisme és reduït”, Sieberer vaticina que “al marge de quina sigui l’evolució política a Espanya, el catalanisme continuarà condicionant de manera decisiva el futur de Catalunya”. L’observació el va conduir a una comprensió profunda del plet català, amb un respecte per la complexitat que recorda les maneres del periodista sevillà Chaves Nogales, autor d’uns reportatges –també del 1936– aplegats al volum ¿Qué pasa en Cataluña?.
 
Em quedo amb una reflexió de Sieberer que es pot considerar una carta als catalans i espanyols d’ara mateix: “Una tensió tan forta a l’interior d’un país, especialment quan dura tant de temps i d’una manera tan greu, reclama una solució urgent. És extenuant , esgota les forces i impedeix d’abandonar el punt mort, i fins i tot les opcions radicals i catastròfiques tan sols comporten una aparença de solució temporal, després de pagar el preu de grans sacrificis. Més d’un esperit inflexible haurà de cedir, i caldrà molta paciència i bona voluntat per aplanar la muntanya d’antics errors i prejudicis”. Faran cas a un mort ja que no fan cas als vius?

Etiquetes: