ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els que van seguir Mas
6411
post-template-default,single,single-post,postid-6411,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 set 2020 Els que van seguir Mas

Es pot resumir així: l’independentisme català va emprar la figura d’Artur Mas per con­duir una part de les classes mitjanes a un projecte rupturista com qui fa servir una escala per saltar un mur i, encabat, la tira a terra. Una ma­nera de fer a la qual va contribuir decisivament el mateix Mas quan va executar el “pas al costat” arran del veto de la CUP a investir-lo president, després de les elec­cions del 27 de setembre del 2015.
 
No s’ha dit prou que aquella sortida de Mas d’escena –més enllà de la justificació oficial en clau “patriòtica”– responia a les pressions de molts dels que, amb carnet de la desapareguda Convergència, ocupaven càrrecs de certa rellevància a l’administració autonòmica i temien –probablement amb tota la raó– que una repetició electoral acabés amb els convergents a l’oposició (per tant, a l’intempèrie) i acusats de “traïdors” per part d’ERC, els cupaires i les entitats sobiranistes. El pànic anava del bracet del gran objectiu.
 

Des del punt de vista estratègic, Mas és avui més a prop de Junqueras que del seu successor; ironies

 
La necessitat de conservar espais de poder i recursos obligava a un sacrifici que és impensable en les democràcies serioses: que el cap de la majoria es retiri perquè una minoria ho exigeix. Per molt imprescindibles que fossin els anticapitalistes en aquell moment, cedir en aquest punt va ser conceptualment una bogeria que, a més, deixava en fora de joc els votants que havien apostat per l’independentisme justament perquè el perfil moderat de Mas els donava confiança. D’altra banda, com és comprensible, Mas no tenia ganes de passar a la història com el tipus que “va frenar el procés”, perquè cal recordar que el líder convergent era “sospitós” de tebi des del primer dia, i els mateixos que aplaudien la conversió d’Ernest Maragall o Toni Comín dubtaven de la transformació de l’hereu de Pujol. El pas al costat va portar Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat i, de retruc, al lideratge del procés. Un independentista de soca-rel agafava el volant, després d’haver-se dit i repetit que era molt positiu que al capdavant d’aquell viatge hi hagués algú que –com tants catalans des del 2012– havia abraçat l’estelada feia només quatre ­dies. Mas era, en aquest sentit, molt més semblant als nous sobiranistes que Puigdemont i no diguem que Torra.
 
Ara, després de mesos de silenci, Mas ha oficialitzat solemnement el seu divorci de Puigdemont. Continuarà al PDECat, l’organització que va impulsar –amb més errors que encerts– quan va decidir que les sigles de CDC estaven cremades per les ombres de corrupció, el cas Pujol i el desgast de tantes dècades en el poder. Mas ha trigat a parlar perquè està atrapat en una doble lleialtat: la que sent vers el seu partit (tunejat) i la que sent vers aquell alcalde de Girona a qui va demanar que es llancés a la piscina. Per això acompanya la seva posició d’un anunci que no és menor: no farà res que sembli “una confrontació” amb el líder de JxCat. Des del punt de vista estratègic, i com va subratllar Jordi Basté quan va entrevistar-lo dimarts, Mas es troba avui més a prop de Junqueras que del seu successor. Ironies.
 
Més enllà de la peripècia peculiar d’un polític a qui –com sempre he dit– no agrada la política, hi ha el gran misteri de la mutació de la mesocràcia d’ordre que Mas va convidar a un viatge a Ítaca, que havia de ser relativament fàcil, imparable i curt. Els resultats de les eleccions dels últims anys ens diuen que la base electoral convergent que es va sobiranitzar amb el cartesià Mas ha continuat, amb algunes oscil·lacions, al costat de Puigdemont. La conclusió que ­podem extreure és clara: aquells que abandonen l’autonomisme l’any 2012 experimenten una segona mutació l’any 2017 arran del 1 d’octubre, la repressió, la DUI f ake, la presó i l’exili i el bon resultat de JxCat a les autonòmiques que se celebren sota el 155. Aquest segon canvi de mentalitat ­consisteix a oblidar la via d’una inde­pendència indolora i pactada i connecta amb el lideratge èpic de Puigdemont, que es basa en el xoc amb l’Estat, el relat resis­tencial i la idea que hi ha un embrió de república a l’exili.
 
Els que dirigeixen el PDECat afirmen que poden articular electoralment un segment de les classes mitjanes que van apostar pel procés i que ara se senten com Mas: “Trist, decebut i empipat”. Pensen que entre les bases del puigdemontisme hi ha sectors que assumirien una rectificació del pro­cediment, equivalent a la que es propugna des d’ERC. No és una tercera via, és una esmena parcial. Dit en altres paraules: creuen que el masisme gradualista que ara vota JxCat pot acabar tornant al seu “espai natural”, si es fa l’oferta adequada. Marta Pascal, des del PNC, pretén el mateix. Existeix, avui en dia, aquest votant –diguem– sobiranista d’ordre o masista?
 
El darrer sondeig de GAD3 per a La ­Vanguardia –que no inclou encara la participació a les catalanes del PDECat ni del PNC– assenyala un creixement fort d’ERC i un cert transvasament de vots dins del bloc independentista, en benefici del nou pragmatisme republicà, però sense ­enfonsament de JxCat. Acabarà sent l’endreçat Pere Aragonès l’hereu involuntari de Mas?

Etiquetes: