10 oct 2020 Un dels nostres
La fórmula de l’èxit és la semblança entre l’elector i l’elegit. Al calaix de sastre del populisme, allò que unifica uns i d’altres, de dretes i d’esquerres, europeus o americans, és la presència d’un líder que és percebut com un igual per la seva parròquia. Això ho explica molt bé un llibre sobre Berlusconi que es va publicar el 2010, escrit pel periodista Beppe Severgnini. Els repetits triomfs electorals d ’Il Cavaliere es basaven en diversos factors, però el principal és que molts italians pensaven que el peculiar empresari ficat a governant “se’ns assembla, és un de nosaltres”. Si més no, així ho expressava la meitat del país, perquè l’altra meitat no podia suportar-lo. Donald Trump ha seguit el mateix camí que l’italià que va aconseguir ser tres vegades primer ministre: crear la fantasia que és un nord-americà igual a com són (o volen ser) els que el voten. A partir d’aquí, la impunitat del líder populista és pràcticament total.
No hi ha, doncs, populisme sense un grau alt d’identificació d’un segment important de la ciutadania amb els que pretenen parlar en nom “del poble”. Això trenca la idea il·lustrada –una idea sospitosa sempre d’elitisme– segons la qual hem d’esperar i aspirar a uns governants que s’elevin per sobre de la mediocritat i que, per tant, siguin exemplars i referents dignes d’admiració. Al populista li agrada subratllar el seu fàstic per qualsevol signe d’elitisme, una cosa que identifica amb la política perversa dels altres. Des d’aquest punt de partida, construeix la seva màscara com un mirall de la multitud que li dona impuls, que no se sent representada per les ofertes polítiques convencionals. Resulta paradoxal quan aquesta operació sorgeix des de les files d’algun partit del sistema i no des d’una organització nova, cas de la popular Isabel Díaz Ayuso, molt destra a caure en errors d’amateur sense oblidar, alhora, les maniobres clàssiques de qui ha crescut a l’ombra de polítics de la vella escola; aquesta combinació atorga a la presidenta autonòmica de Madrid un aire d’“autèntica”, assumint el risc que aquest atribut la transformi, a estones, en una veritable friqui. Vista la seva notorietat creixent, cal concloure que la seva aposta dona fruits.
El populista construeix la seva màscara com un mirall de la multitud que li dona impuls
Per ser un o una dels nostres la suposada autenticitat és el més important. Semblar autèntic és la clau de tota la propaganda populista. Autèntics són (o ho semblen) Trump, Bolsonaro, Orbán, Salvini, Abascal i Díaz Ayuso. Passa el mateix en el populisme d’esquerres, es tracti de Mélenchon, Ada Colau o Pablo Iglesias, i en el carril populista que –amb oscil·lacions– ha tingut el procés, des del lema de campanya d’Artur Mas el 2012 (“La voluntat d’un poble”) fins als eslògans de la CUP (“És l’hora del poble!”), sense oblidar la sobreactuació permanent de Cs al Parlament. La impressió d’autenticitat genera confiança entre els electors més cansats de la política, mancats també d’un projecte que transformi el seu malestar en victòria.
Al meu parer, sense aquesta autenticitat no podria assentar-se el que Pierre Rosanvallon identifica –al seu llibre El siglo del populismo – com l’element clau de les propostes populistes de qualsevol color: la invitació a desallotjar els governs establerts, extrem que sintetitza la consigna “¡Que se vayan todos!” pròpia dels populismes llatinoamericans dels anys 2000, després imitada pel Moviment 5 Estrelles a Itàlia, per Podem a Espanya i per figures antagòniques com Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon a França. El populisme com a promesa de reset i recanvi exprés del personal polític produeix la il·lusió d’una refundació, una idea que ja vam sentir –per exemple– quan Colau va arribar per primera vegada a l’alcaldia de Barcelona, una intenció que va topar després amb la complexa realitat: els nous governants van haver de confiar en els gestors de sempre. Allò autèntic es diluïa. Nova i vella política tenen més vasos comunicants que no sembla, ho sabíem molt abans que Manuel Valls acabés donant el seu vot a Colau, després del seu fracassat intent electoral com a representant salvífic d’unes suposades elits locals, tan mal informades sobre la societat catalana com ell mateix.
Alguns asseguren que la pandèmia frenarà el populisme, d’altres afirmen que els populistes resistiran perquè s’adapten, fins i tot sense Trump com a guia i exemple a la Casa Blanca. Si parem atenció al que escriu Ferran Sáez Mateu al seu assaig Populisme. El llenguatge de l’adulació de les masses, l’actitud populista ha deixat de fer por a les classes mitjanes. La fraseologia adulatòria cap a le menu peuple s’ha instal·lat a l’agenda i també poden fer-ne ús certs governants que, en principi, no anirien a parar al calaix gris dels populistes. N’hi ha prou amb repassar algunes rodes de premsa oficials sobre el coronavirus –a Madrid i a Barcelona– per constatar que la temptació d’afalagar la ciutadania de manera paternalista és una pràctica molt estesa, tant com el temor de la impopularitat. Vet aquí una gran porta d’entrada per als quincallers de futurs.