ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Esperant la vacuna
6430
post-template-default,single,single-post,postid-6430,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 nov 2020 Esperant la vacuna

Joan Fuster hauria fet ahir dilluns noranta-vuit anys si no hagués mort el juny del 1992. Què escriuria sobre la pandèmia el savi de Sueca? M’agrada especular amb les possibles anàlisis d’urgència que posarien damunt la taula alguns caps clars que ja no són entre nosaltres. Qui diu Fuster diu també Baltasar Porcel, Montserrat Roig o Jaume Lorés. Els mestres se’n van, però el món va rodant indiferent a les absències que fan ­forat al nostre jardí. Tot esperant la vacuna que ens ha de treure del pou, la veu dels morts convida a fugir de l’actualitat per l’escotilló del present. Tres dies abans de baixar a Sueca per conèixer i entrevistar Fuster, va ­esdevenir-se el seu traspàs; sempre enyoraré la trobada que es va avortar quan ja havia escrit dotzenes de preguntes a la llibreta d’espiral.
 
Han obert els bars després de dies de carrers sense ànima. Fullejo el llibre mentre prenc un cafè a la terrassa de l’establiment que aixopluga els habituals del barri. Fuster em parla com si el tingués davant, fent un whisky: “El concepte de gent només se’ns fa evident quan, ni que sigui mentalment, ens n’hem separat. Més encara: en la mesura que arribem al concepte de gent, ja hem deixat de formar part de la gent, deixem de ser gent, malgrat que la nostra presència física segueixi inserida en l’aglomeració”. Totalment d’acord. Amb la trompada de la Covid-19, el que ha desaparegut és precisament la gent, perquè la gent –a l’engròs– és el que necessita el virus per existir i perpetuar-se. La desaparició de les masses dels carrers –de la gent– és la nostra dissolució en un no-espai (el confinament domèstic) metafòric i real alhora, que imita la possibilitat d’una vida secreta com a única existència permesa. Mai havia enyorat tant la gent i mai m’ha fet tanta nosa com ara. Jo sóc també aquesta gent que va boja per una consumició fora de casa, sóc un nàufrag agafat al tallat o la cervesa.
 

Mai havia enyorat tant la gent i mai m’ha fet tanta nosa com ara

 
Passa l’oncle Baixamar en direcció a l’estació i amolla la vella frase menestral, que ara sembla revolucionària i –amb perdó– disruptiva: “Molta gent i poques persones”. Baixamar és un misantrop repatani, però neces­sita el ritual del bar, com a drenatge de la malenconia. Ara, no suporta els llocs plens de gom a gom, en fuig. Els cossos s’acumulen a les terrasses dels negocis que afavoreixen la conversa o el que ho sembla. Llibertat asse­quible o gàbia indolora? Els malsons de Michel Foucault contra l’Europa dels cafès idealitzada per George ­Steiner. Que cadascú adopti la faula que més el reconforti, abans no arribi la vacuna.

Etiquetes: