ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | ‘Speak white’
6426
post-template-default,single,single-post,postid-6426,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

26 nov 2020 ‘Speak white’

Michèle Lalonde, autora en llengua francesa nascuda a Montreal, va escriure el poema Speak White l’any 1968 i el va recitar públicament durant La Nuit de la Poésie que es va celebrar al teatre Le Gesù de la principal ciutat del Quebec el 27 de març del 1970, un esdeveniment únic on van intervenir una cinquantena d’escriptors francòfons, com va quedar recollit en un film documental de Jean-Claude Labrecque i Jean-Pierre Masse. El poema parteix d’una frase despectiva que es feia servir contra els quebequesos per part dels canadencs anglòfons. “Speak white”, que significa literalment “Parleu blanc”, era una forma menyspreadora i supremacista (el terme sí que s’escau aquí perfectament) d’obligar uns ciutadans a renunciar al seu idioma, considerat com de segona, llengua impròpia de blancs, de civilitzats, de moderns.
 
Les elits anglòfones canadenques veien els quebequesos com un poble endarrerit, de pagesos encotillats pel catolicisme i la resistència a perdre la llengua i els costums, un relat que responia a una deter­minada estructura social. Capgirant aquesta mirada, el nacionalisme quebequès va encunyar l’expressió “els negres blancs d’Amèrica”, per definir la seva situació i subratllar l’opressió cultural i econòmica que patia el Quebec. Això responia a un enfocament que s’inspirava en les lluites anticolonials del tercer món i pretenia importar-les
i adaptar-les a societats desenvolupades. Però el Quebec no era Algèria ni el Vietnam i el camí de la lluita armada –que era rebutjat per la majoria de la població– va ser avortat per l’Estat canadenc durant la crisi d’octubre del 1970. Aquells fets traumàtics van enfortir la via sobiranista democràtica i pacífica. El Quebec ha celebrat, fins avui, dos referèndums, que han guanyat els parti­daris de continuar formant part de la federació canadenca. Les comparacions són odioses: cap polític anglòfon aspiraria avui a un càrrec important –inclòs el de ­primer ministre– sense expressar-se també en francès. I al Parlament canadenc es poden parlar els dos idiomes oficials, com sap molt bé –per exemple– l’actual presidenta del Congrés dels Diputats.
 

Del “hable en cristiano” hem passat a “el castellano está perseguido en Catalunya”

 
Aquests dies, arran d’algunes reaccions a la llei Celaá (nova llei d’Educació que substitueix la que va impulsar el ministre Wert, el que volia “espanyolitzar els nens catalans”), he pensat molt en el poema Speak white. La mentida segons la qual el castellà desapareixerà de Catalunya amb aquesta llei –ho afirmen els partits de la dreta i els seus mitjans afins– no és res més que l’enèsima actualització del discurs centralista i uniformista que considera el català una llengua de segona, un patois , que ha de ­tenir un lloc residual. Hem d’agrair que Manuel Valls hagi expressat aquesta idea millor que ningú, en ser preguntat, fa uns dies a TV5 Monde, sobre la possibilitat que l’escola francesa ensenyés en basc i català. Valls va deixar clar que s’hi oposaria i va dir que al voltant d’aquestes dues llengües “hi ha una lògica sectària, d’exclusió, d’expulsió”. Seria molt interessant veure Valls explicant a la gent del Quebec que els seus fills han de ser escolaritzats en anglès perquè l’escola en francès, en aquell territori nord-americà, mena a l’exclusió i l’expulsió.
 
Els nostres pares i avis saben que la versió espanyola franquista de la frase anglocanadenca “Speak white” és l’expressió “hable en cristiano”, que era habitual dècades enrere. Com ho era dir sense cap mania que “los catalanes hablan como perros”. Venim d’un silenci –com canta Raimon– i també venim d’aquests greuges, acumulats en la memòria. És innegable que hem avançat. Ara no et trenquen la cara per fer servir el català, potser només et titllen de “supremacista” o de “burgès privilegiat”. Del “hable en cristiano” hem passat a “el castellano está perseguido en Catalunya” i altres versions d’aquesta fal·làcia. Fa poc, a TVE, un jove del PP va amollar que “en Catalunya si vas a un establecimiento y hablas en cas­tellano no te atienden”. Hi ha molts aprenents de Trump. Com es pot fer un debat seriós a partir d’aquestes falsedats?
 
Mentrestant, a vegades, els catalanoparlants perdem el temps en polèmiques sobreres o caiem en trampes molt previsibles. Potser que no perdem de vista que el català només es defensa si es fa servir, per la qual cosa –per exemple– alguns vam participar convençuts en el llançament de La Vanguardia en català, i vam comprovar –una vegada més– que no hi ha conflicte lingüístic.
 
Un mes després que Lalonde recités el poema Speak white davant del públic de Montreal, el 25 d’abril del 1970 a Bar­celona va tenir lloc –simple casualitat?– el primer Festival Popular de Poesia Ca­talana, al Gran Price, que va aplegar una setantena de poetes i més de tres mil per­sones, fita ­recollida a la pel·lícula que va fer-ne Pere Portabella; aquella demostració de vitalitat cultural –multada per les autoritats franquistes– va ser una victòria contra la ­maquinària criminal del “hable en cris­tiano”, com ho és avui la immersió ­escolar, pensada perquè tothom conegui les dues llengües. Malauradament, alguns s’han adonat ara que “en cristiano” és el món que enyoren.

Etiquetes: