ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La màgia d’uns i altres
6589
post-template-default,single,single-post,postid-6589,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

07 des 2020 La màgia d’uns i altres

El geni surt de l’ampolla i convida el governant a demanar un desig, només un. És màgia. El governant dubta: aprovar pressupostos? Rebaixar la tensió a Catalunya? Aconseguir un pacte per renovar el Consell General del Poder Judicial? Mentre el geni s’espera, militars retirats es pronuncien com a salvadors de la pàtria, fidels a una tradició que ha omplert de morts els nostres camps. Es veu que –contra el que hem dit i repetit amb alegria– Narcís Serra no va extirpar completament el virus colpista, i això que hi va abocar molts recursos de l’erari. El Rei calla, de moment.
 
Us imagineu que militars britànics, francesos, alemanys o italians s’expressessin en contra d’un determinat govern sorgit de les urnes? Repeteixo: us imagineu aquest esperpent en qualsevol de les democràcies que ens envolten? Podem fer veure que l’assumpte és anecdòtic perquè són jubilats i són –relativament– pocs. Ja no ve d’aquí. El que no podem fer és ignorar els que justifiquen aquestes paraules gravíssimes, i no són només els de Vox. Alguns silencis són molt eloqüents.
 

Us imagineu aquest esperpent en qualsevol de les democràcies que ens envolten?

 
Mentre, a la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya es pot veure aquests dies L’Hèroe , obra de Santiago Rusiñol que critica el pes del militarisme castís, escrita després de la pèrdua de les últimes colònies espanyoles; ha passat més d’un segle i la peça –que al seu dia va ser prohibida– continua picant sobre el ferro fred d’una mentalitat que perviu, sembla que també entre algunes figures que llueixen la toga. El que ha dictat recentment el Tribunal Suprem sobre el tercer grau i els líders independentistes a la presó podria inspirar una comèdia: reitera que no castiga ningú per les seves idees, però exigeix una reinserció que només entén com a renúncia explícita de les posicions polítiques dels condemnats.
 
Com feia Rusiñol, folkloritzar-nos nosaltres és el peatge per poder desmuntar l’altre. Un joc de miralls. Per això, a Catalunya, l’humor és la vàlvula d’escapament de totes les impotències, més que en d’altres latituds. Podem riure’ns de certes dèries. El concepte màgia s’ha convertit avui en objecte de debat entre els partits independentistes: independentisme màgic versus pactisme màgic, arran del suport d’ERC i el PDECat als pressupostos generals de l’Estat, poc abans que el Suprem hagi reiterat que els presos no sortiran. Carles Puigdemont publicava ahir una reflexió important en aquestes pàgines, amb una diagnosi pessimista que pot compartir molta gent i una resposta estratègica de confrontació (no explicitada) que, en canvi, només assumeixen els seus incondicionals. Mentre, ERC ha optat pel mal menor i el llarg termini, i per reforçar els carrils de l’Executiu de PSOE-Podem, que té en contra diversos poders fàctics.
 
En la triangulació presos-governabilitat espanyola-pandèmia, Puigdemont confia en l’impacte de la decepció, mentre que Junqueras confia en els efectes del pragmatisme davant la crisi. Són dues apostes que colliran els seus fruits el 14 de febrer de l’any vinent, en un context marcat per la màgia negra dels nostàlgics habituals.

Etiquetes: