ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un pessebre de Praga
6569
post-template-default,single,single-post,postid-6569,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 des 2020 Un pessebre de Praga

Vaig comprar el pessebre de fusta que es veu a la fotografia que il·lustra aquest article en una botiga del centre de Praga, un any i mig després de la revolució de vellut que va portar a la presidència de Txecoslovàquia l’escriptor i dissident Václav Havel. Aquest any m’ha agafat per muntar aquest pessebre de figures encunyades que, lluint vestits d’un segle XIX vague i fabulós, subratllen l’anacronisme com a versió comprensible d’un misteri que és intemporal alhora que indissociable de la història. Potser va ser una premonició, perquè no puc deixar de pensar que, entre els personatges típics del meu pessebre txec, es mou camuflat el fantasma flamant de John le Carré. La noia del timbal –creada pel genial escriptor de novel·les d’espies– espera sempre al pont de Carles, cap al tard; només cal saber mirar per trobar-la.
 
Praga sota la llum de la llibertat, estiu del 1991. La millor cervesa, les rialles més encisadores. Més tard, en dues ocasions, vaig tornar a la capital txeca, quan els aires del desencís postcomunista ja començaven a refredar la il·lusió de la recuperada democràcia. Em quedo amb la instantània de la ciutat que, tot just acabada la guerra freda, s’agradava a ella mateixa tot assajant l’esperança, molt abans que el país es dividís en dues repúbliques, per iniciativa dels eslovacs, que desmentien així el tòpic segons el qual la secessió és sempre una causa dels rics. La Praga dels primers temps democràtics tenia música de clarinet de carrer i, a l’ombra del castell, la vida semblava fluir cap a un futur que podia esquivar el revengisme i la llei del pèndol oportunista. L’enyorat Vázquez Montalbán també la va estimar: : “La llamaron Praga / los viajeros del norte / mas no tiene nombre / para los fugitivos del sur / encrucijada de invasores / nostalgias salmos banderas / sin asta”.
 

Em quedo amb la instantània de la capital txeca tot just acabada la guerra freda

 
Tots els passats sorgien al pas del viatger, entre les parades on era fàcil comprar insígnies i objectes relacionats amb el sistema enderrocat. Allà hi havia els ecos de la primavera de Praga i de l’estudiant Jan Palach, del cop d’Estat comunista del 1948, de l’ocupació nazi i l’atemptat de la resistència contra Reinhard Heydrich, dels anys fundacionals de Masaryk… I Kafka, sortint del Cafè Louvre, on es reunia amb els seus amics Max Brod, Hugo Bergmann i Felix Weltsch. L’autor de La transformació va escriure això als seus Diaris, 19 de juny del 1916: “L’estranya llum crepuscular de l’època estival en el buit nocturn del pont”.
 
Vaig travessar el pont diverses vegades. Ivan Klíma, editor i escriptor, em regala la clau per entendre aquest paisatge: “Praga no té molts monuments públics o plaques commemoratives, però sí que té molts edificis en els quals es va empresonar, es va torturar o es va executar gent innocent, normalment a la millor gent del país. Una part de la discreció de Praga consisteix en el fet que no exhibeix aquestes ferides, com si desitgés oblidar-les com més aviat millor”. Les ferides de Praga són les ferides d’Europa sencera, perquè els miralls morals perduren molt més que els règims, i les actituds ens defineixen més que qualsevol doctrina, sobretot quan les comparacions exigeixen massa notes a peu de pàgina. La transició txeca i la transició espanyola no van tenir res a veure i, no obstant això, les societats tendeixen a assemblar-se breument –en certes coses– quan deixen enrere la dictadura. El poder perd tota autoritat i apareix l’esquerda, són només uns segons. Després, algú omple aquella esquerda amb el que sigui. Amb materials de qualitat diversa, de procedència incerta, de solidesa no sempre acreditada.
 
Les obres del txec exiliat Milan Kun­dera ens van donar –sent joves– una brúixola que guardem a la farmaciola d’ur­gències. A El llibre del riure i de l’oblit , hi ha una revelació: “ Lítost és una paraula txeca que no té traducció en altres llengües. Designa un sentiment tan immens com un acordió estès, un sentiment que és la síntesi de molts altres sentiments: la tristesa, la compassió, els retrets i la nostàlgia. La primera síl·laba d’aquest mot, que es pronuncia accentuada la i llarga, sona com l’udol d’un gos abandonat. En va busco l’equivalent d’aquesta pa­raula en altres llengües, per bé que em costa d’entendre que sense ella algú pugui entendre l’ànima humana”. La pandèmia ens ha deixat la lítost a l’estora de la porta de casa. Contemplo el meu pessebre txec i, després de la ­felicitat plegable que pro­dueix la petita escenografia tradicional, noto que la lítost m’amenaça.
 
Praga va i ve. L’excel·lent escriptora i traductora Monika Zgustova, praguesa establerta entre nosaltres des de fa anys, em va explicar la seva aventura de l’exili amb la seva família, durant un matí en un bar de Nova York, on l’atzar va fer que coincidíssim, no recordo el mes ni l’any. Vaig entendre, en aquell moment, que la capital de Bohèmia s’enganxa al visitant per sempre, com la culpa i el dubte nien a la butxaca més amagada de l’abric dels espies de Le Carré. Praga va i ve, el Gòlem s’ha escapat del rabí Löw, i el temps es dilueix al rellotge de l’ajuntament de la Ciutat Vella.

Etiquetes: