21 des 2020 Desbordats, del tot

Hi ha paraules que les tria el diable. Puigdemont promou el “desbordament democràtic” mentre és un fet que el Govern de Catalunya –en què hi ha consellers del seu partit– s’ha vist clarament desbordat per la pandèmia. Seria un acudit si no fos que la situació sanitària i social és tan greu. Per l’expresident, el verb desbordar designa una acció col·lectiva que algú pot dirigir estratègicament per aconseguir una cosa; però els darrers temps han confirmat que, en general, ens veiem desbordats per circumstàncies aleatòries.

Davant la proposta pragmàtica d’ERC, la campanya de JxCat es basarà en “la confrontació democràtica” i “el desbordament”. Hem parlat força de l’aterratge en el gradualisme dels republicans, un gir estratègic complicat, perquè venien d’alimentar el discurs segons el qual la determinació i la mobilització menarien inexorablement a la secessió. Parlem ara del puigdemontisme. Puigdemont agafa l’expressió dels anticapitalistes, que donen –en teoria– més importància al carrer que a la política institucional. És una imitació més de les que converteixen JxCat en una còpia mainstream i edulcorada de l’estil de la CUP. El setembre del 2018 el diputat cupaire Carles Riera va dir això: “Cal crear noves institucions que siguin la base futura de la república, crear sobirania real i un desbordament popular que faci que els partits i les institucions catalanes tornin a trencar amb l’Estat i obrir un procés democràtic, referendar-lo i ser reconegut”. Desbordament popular o democràtic? Les diferències en l’adjectivació aquí són poc rellevants. La cosa ve de lluny. La primavera del 2016 vaig tenir una llarga conversa amb un membre del nucli de la CUP i aquesta idea ja era molt present. En els plantejaments cupaires, el desbordament (eufemisme del que abans s’hauria denominat revolta, insurrecció, etcètera) és una idea clau.

ERC deixa en mans de Puigdemont i la CUP la fraseologia que tapa les impotències del postprocés
Després d’octubre del 2017 la referència al desbordament reapareix. Ho fa com un mite, com un fetitxe. És paradoxal que ho faci quan s’ha produït el fracàs del procés en els termes previstos a partir de l’arribada de Puigdemont a la presidència. El sempre ben informat col·lega Àlex Tort recupera una piulada que acredita que, el febrer d’enguany, Junqueras va fer servir l’expressió “desbordament democràtic” juntament amb el missatge “hem de ser molts”. Ara Puigdemont declara que “hem de desbordar democràticament l’Estat espanyol; ho hem de fer a les urnes, cal que l’independentisme guanyi les properes eleccions, en escons i vots, i també a les institucions”. Ambdós discursos suggereixen un significat nou –força ambigu– del concepte desbordament, que ja no està vinculat exclusivament a la capacitat de treure les masses al carrer.

Això desemboca en un dels grans avantatges i febleses de l’independentisme: crear un relat eficaç que ho vol dir tot i no vol dir res. Ja va passar amb l’expressió momentum , tan cara a Quim Torra. ERC, que ara aposta per no tenir pressa, deixa en mans de Puigdemont i la CUP la fraseologia que tapa les impotències del postprocés (i d’una legislatura sense suc ni bruc) amb la promesa vaga d’una repetició (aproximada) de la jugada.