24 des 2020 En mans de les arnes
El temps ens passa per dins i les notícies ens couen per fora. Esdeveniments de l’Espanya d’ara mateix: oficials i sotsoficials de l’exèrcit en actiu donen suport, en un xat, als comandaments jubilats que recentment han atacat el Gabinet, han emès opinions ultradretanes i han parlat d’afusellar 26 milions de ciutadans; Suïssa xifra en 82 milions d’euros els negocis en comú del rei emèrit i Corinna Larsen; els quatre fiscals de la causa del procés adverteixen l’Executiu presidit per Pedro Sánchez contra eventuals indults per als dirigents independentistes catalans a la presó. Són tres notícies que –sense necessitat d’esmentar la bestiola pandèmica– no contribueixen precisament a generar optimisme, si més no en aquest cronista, no sé a vosaltres. Què puc fer? Beure per oblidar o llegir Gaziel (que va escriure molt sobre totes aquestes coses). La segona opció no produeix ressaca.
Les arnes que va detectar el gran periodista català als anys trenta continuen sent-hi, com el dinosaure del conte de Monterroso. És veritablement colpidor que, al cap de 85 anys, ens serveixi encara el diagnòstic que va fer Gaziel en un article que les autoritats van censurar i que havia de publicar-se en l’edició de La Vanguardia corresponent al dia 25 de gener del 1935, quan la sort de la Segona República estava en mans de les dretes. Aquell text, titulat “Un país apolillado”, ha estat rescatat pel professor Manuel Llanas en el volum Obra inèdita de Gaziel. El principal expert en l’autor de Sant Feliu de Guíxols també ha preparat un altre llibre, Obra dispersa , amb diversos textos de qui va ser director brillant d’aquesta casa; els dos volums –editats per Publicacions de l’Abadia de Montserrat– serveixen per acostar una mica més al lector d’avui l’obra de l’analista més agut i solvent del període anterior a la Guerra Civil.
És colpidor que, passats 85 anys, ens serveixi encara el diagnòstic que va fer Gaziel en un article
La conclusió de Gaziel és la d’un observador desesperançat. Segons la seva opinió, la Pell de Brau “està cosida materialment per les arnes polítiques”. Les seves metàfores no són per anar a prendre el te: “Un eixam de demagogs, cacics i llogrers, repartit per tot el país, amb el seu rusc principal erigit en el punt madrileny, al centre d’Espanya, va rosegant dia i nit –a través de tots els règims, malgrat tots els canvis– la substància popular. Aquella pobra pell corcada un dia va ser capa d’ermini imperial que albergava mig món. Però de si mateixa van brotar les arnes que l’han anat rosegant i retallant implacablement segle rere segle. I no hi ha manera de fer-les fora: no hi ha naftalina indígena que pugui vèncer-les”.
Ha plogut molt des que Gaziel va ser censurat. Però és indubtable que, malgrat les transformacions esdevingudes, la música del passat i la del present contenen semblances. L’arna política sembla haver sobreviscut a la dictadura de Franco, a la transició democràtica, a la segona transició, a l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i l’OTAN, a la creació d’una àmplia classe mitjana, a la transformació de Madrid en capital econòmica, a les autonomies, a l’impacte de la globalització, a l’última crisi econòmica i, pel que sembla, a la Covid-19. Estic exagerant? Poden conviure les arnes i l’escenografia d’una aparent modernitat? Sens dubte, i no s’ha de pensar únicament en el nou hospital que –com un decorat de cinema– s’ha tret de la màniga la presidenta autonòmica madrilenya.
En el seu assaig España: la historia de una frustración (Anagrama), el politòleg Josep M. Colomer parteix de l’imperi perdut –com Gaziel al seu article– per desxifrar les causes que han convertit la vida col·lectiva dels espanyols en un ensurt permanent, per dir-ho per a l’horari infantil: “La clau interpretativa de la frustració contemporània és veure els intents modernitzadors postimperials com a fracassats o incomplets i algunes vegades contraproduents. Moltes normes innovadores han estat prou fortes per posar en dubte vells estàndards, però, a causa de les debilitats estructurals heretades, no per prevaler en els usos socials”. És difícil no donar la raó a Colomer, en vista del que està passant avui a Madrid, on la lluita de certs poders fàctics i l’Executiu acaba embolicada en la faula pesada del “governant il·legítim”, d’indubtables ressons guerracivilistes. El president Sánchez (i el seu vicepresident Iglesias) està notant diàriament el pes de les arnes, com si Gaziel estigués fresc com una rosa. I les enquestes assenyalen que les arnes influeixen més enllà dels arnosos.
El professor Colomer –gens sospitós de ser independentista català, chavista o batasuna– defineix Espanya com un “Estat perifèric, endarrerit, feble i limitat”. Alguns haurien de prendre’n nota. Als anys setanta, Joan Fuster, després de passejar-se per Madrid, va escriure en aquest diari que “Felip II no va deixar mai de manar, i no importa a través de qui: Floridablanca o Narváez, Cánovas o Lerroux, Espartero o Gil-Robles, Maura o Negrín, Godoy o Azaña”. El fantasma de Felip II, les arnes o la camisa d’Alfonso Guerra, tant li fa. En diguin com en diguin, és per sortir corrents.