ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Converses pendents
6544
post-template-default,single,single-post,postid-6544,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

31 des 2020 Converses pendents

No les recuperarem mai, d’això en podeu estar segur. Les converses pendents a causa de la pandèmia s’han perdut per sempre. En tindrem d’altres, esclar, quan les condicions sanitàries permetin reprendre el contacte social sense restriccions. Ara que som a la frontissa entre l’any 2020 que s’acaba i el 2021 que comença, no puc deixar de pensar en tots els mots que no hem dit ni ens han dit, senzillament perquè no ens hem pogut trobar amb aquells amb qui tenim costum de fer-ho i aquells altres que no coneixem però que, en situacions normals, potser hauríem conegut. L’any de la pandèmia haurà estat també un any de coneixences que no van ser, d’amistats no nates, de vincles ignorats, de coincidències avortades.
 
Si volgués explicar tot això com un conte per a infants, escriuria que hi ha algun lloc –entre la mar i el cel– on han anat a parar les nostres no-converses, una mena de gran cementiri de frases òrfenes que hem imaginat –hem intuït, hem somiat– però no hem expressat. És un lloc pantanós del verb on s’extravien les paraules que havien d’enlairar-se però que, finalment, s’han vist arraconades sense haver tingut el seu moment. Em sembla que aquestes no-converses m’han portat a un territori del qual encara no puc fer-ne el mapa, una zona del viure que no tenia apamada, una rebotiga de la consciència que apareix més nítidament quan el tracte amb els altres perd consistència, en benefici d’un jo que confon vidres amb miralls i miralls amb finestres.
 

L’any de la pandèmia haurà estat també un any de coneixences que no van ser, d’amistats no nates

 
La conversa és una aventura a l’abast de la mà en un món que ha convertit l’aventura en un producte de temporada o un joc per a directius: coneixes algú mentre et coneixes, l’art de conversar amb algú (parlar tranquil·lament, no despatxar assumptes amb una finalitat instrumental) és el plaer de parlar per parlar, en contra de l’imperatiu productiu i pràctic que mena les nostres vides. Per això reitero que la conversa és una aventura: comencem a xerrar i no sabem on anem, no sabem què hi haurà a la cantonada, després que el nostre interlocutor hagi amollat, potser sense voler, un breu incís en una expli­cació que tenia un caire previsible. No sabem on arribarem, no sabem ni si arribarem. La conversa és donar tombs a la sínia més que fer un trajecte en línia recta. A més, conversar demana una suspensió del temps, oblidar el rellotge durant una estona, i abraçar silencis. Les millors converses que recordo s’han produït com una suma d’atzars, amb una fluïdesa imprevista que acaba dibuixant formes perfectes en el buit. És un discurs generat per una mecànica oculta i subtil.
 
No, les pantalles no serveixen per a la conversa. Serveixen per fer reunions de feina, per fer classes, per fer presenta­cions comercials, per simular una trobada d’amics o companys durant mitja hora, però no serveixen per parlar cara a cara dues persones, a fons i sense cap altre objectiu que assajar-se, com diria Montai­gne. Perquè la pantalla crea una distància que –es vulgui o no– impedeix la construcció d’aquella dimensió que és pròpia de l’enraonar. Una dimensió que quali­ficaria de sagrada, si aquest adjectiu no hagués estat cremat per tota mena de venedors de fum. Per més bona voluntat que hi poseu, des del vostre ordinador o des del vostre smartphone podreu intercan­viar frases amb algú, però no hi podreu enraonar.
 
Una de les converses més il·lumina­dores de la meva vida va ser –fa alguns anys– amb un habitant d’un petit poble del Pallars Sobirà, un avi que era –tot ell– el resum del segle XX. Recordo les seves paraules, els seus gestos, l’olor que feia la seva roba, i també tinc present el paisatge que ens acollia mentre parlàvem, fins i tot el soroll del vent de la tarda. La conversa era tot aquest farcell de dades –per dir-ho a la manera d’ara– més al­guna cosa que transcendia la nostra trobada i la convertia en el negatiu d’una fotografia ampliada, l’empremta d’un moment damunt la terra. Aquella conversa va esdevenir una bomba de rellotgeria: aniria esclatant dins meu per enderrocar idees i percep­cions. Així són les converses que paguen la pena.
 
Em van preguntar a RAC1 com ho faig per anar passant aquesta temporada de la Covid-19 i vaig respondre que combino l’esperança, la pa­ciència i la incertesa, com l’artista xinès de circ que intenta que cap dels tres plats en moviment es trenqui. Cadascú fa el que pot. Així ens anem adaptant, i procurem fer veure que som animals intel·ligents . Però la nostra adaptació comporta danys colaterals. Per exemple, la imaginació fabrica una mi­rada melancòlica sobre les converses que no hem pogut mantenir i això no és res més que l’enyor primitiu i salvatge per la vida altra que vam deixar fora de casa quan van sonar les alarmes i ens vam ­posar la mascareta. Cal evitar que la malenconia ens meni a la nostàlgia. És molt perillós, perquè la nostàlgia –com ens ­adverteix Svetlana Boym– “traça l’espai en el temps i el temps en l’espai, i impedeix establir una distinció entre subjecte i objecte; té dos caps, com Janus; és una espasa de doble tall”. Que tingueu bon any.

Etiquetes: