11 gen 2021 Oli, aigua i xarop
Imagineu que això és un supermercat. La darrera enquesta publicada per aquest diari ens diu que hi ha tres partits que poden arribar molt igualats a la meta el 14 de febrer: ERC, Junts i el PSC. Aquestes formacions posen a la venda tres productes. Els socialistes ofereixen aigua per refredar les brases del procés, els de Puigdemont distribueixen oli per greixar la màquina encallada del procés i els republicans han llançat una novetat que és meitat aigua i meitat oli: un combinat d’estabilització institucional i pressió independentista que, de moment, és el preferit en els sondeigs.
 
Fora del supermercat, la cúpula judicial (i els seus associats) ha muntat una paradeta on només trobes xarop. Concretament, xarop de bastó, en la fórmula original que –sigui dit de passada– agrada a PP, Cs, Vox, alguns sectors del PSOE i aquells poders fàctics que consideren el catalanisme –no només l’independentisme– l’anomalia que cal extirpar per terra, mar i aire. Els fiscals del judici del procés ja han fet saber –amb gran riquesa literària– que l’ampolla de xarop s’ha de beure sencera, amb ajut d’un embut, si cal.
 
El 14-F no va de cares ni de projectes, sinó de triar una sortida; la menys dolenta, si pot ser
 
Aigua, oli o la barreja d’oli i aigua. Passeu i trieu el que us faci més peça. Però no us en refieu, les coses són complicades. El sondeig d’aquesta casa també ens diu que la majoria de catalans vol un govern en mans d’un únic partit, res de coalicions; els gabinets multicolor tenen mala premsa a Catalunya per raons òbvies: les baralles entre Junts i ERC han estat constants i esgotadores des del primer dia, i, en la memòria col·lectiva, encara perviu el ressò estrident de les tensions quotidianes en els tripartits. Hi ha nostàlgia d’un govern que no sigui una olla de grills, que toqui una partitura clara. Però un executiu monocolor serà difícil, en vista de les previsions: tindrem un Parlament amb molts grups, la qual cosa implica que, si no es volen repetir eleccions, caldrà serrar les dents, tenir cintura, cedir i firmar pactes per tirar endavant. Siguem realistes: la proporció final d’aigua i oli vindrà donada per la presència d’uns o altres al Consell Executiu, i serà una combinació que probablement deixarà tothom insatisfet: massa aigualida per aquests, massa oliosa per aquells. Mentrestant, mostrar l’espantall d’un nou tripartit és una manera de tapar el debat de fons: sobre les impotències (i autoenganys) de l’independentisme i sobre l’immobilisme estructural dels anomenats constitucionalistes. Recordeu: l’endemà de tenir nou president, Pedro Sánchez hauria de convocar la taula de diàleg, si no és que vol convertir el PSC en el drap de la pols.
 
Aragonès, Borràs i Illa són els únics que tenen possibilitats de presidir el futur Govern de Catalunya. Hem tingut èpoques de lideratges més afortunats. Però això no va –em sembla– de cares ni de projectes: va de triar una sortida; la menys dolenta, si pot ser. En qualsevol cas, ho farem sota la vigilància dels que administren el xarop de bastó, els togats que acaben de rebre un bon revés de la justícia belga, que ha negat l’extradició de l’exconseller Lluís Puig.