21 gen 2021 De l’oasi a la decadència
Al divan del psicoanalista de les nacions, Catalunya, ajaguda i amb la mirada perduda, es demana si viu ara una etapa de decadència. És una decadència real o és una sensació? Hauria pogut titular aquest paper “De l’oasi a la decadència passant pel procés”, però no hi cabia. Recordeu: l’oasi català va ser aquella llarga etapa en què el país era governat per CiU a la Generalitat i pel PSC als ajuntaments més importants. L’oasi català té mala premsa perquè evoca un món bipartidista (la sociovergència) que, si es jutja amb els ulls d’avui, no passa la prova del cotó fluix, per bé que convergents i socialistes van dedicar-se a transformar (amb encerts i errors) el país que havia sortit de la dictadura, amb dèficits estructurals enormes.
 
El llegat positiu de l’oasi català ha quedat sepultat sota l’esmena a la totalitat al règim del 78, són els vents que bufen. Alguns sempre hem distingit clarament entre el relat de la transició (mitificat de manera interessada per determinades elits) i el que es va poder fer llavors (que ha de ser entès d’acord amb aquell context i sense caure en el presentisme). En el futur, és probable que sorgeixi una nova mirada sobre l’oasi català, que convidi a parlar-ne de manera més objectiva, evitant alhora la nostàlgia i la pira.
 
Molts problemes són els mateixos que teníem quan Maragall va impulsar la reforma de l’Estatut
 
D’altra banda, els deu anys de procés independentista són com un filtre que ho tenyeix tot. Domina la inèrcia: s’atribueix a l’impacte de l’independentisme tot el que ara li passa a Catalunya, hi tingui relació o no. Òbviament, el procés ha incidit fortament sobre la vida econòmica, social, cultural i política, però molts dels problemes que avui patim són exactament els mateixos que teníem damunt la taula quan el president Maragall va impulsar la reforma de l’Estatut. Feu memòria. Per exemple, el març de l’any 2007, un total de 860 empresaris, executius i acadèmics van protagonitzar un gran acte per demanar que es potenciés l’aeroport del Prat com a centre de connexions internacionals i es donés via lliure a la gestió autònoma dels aeroports. A Madrid no van fer-ne gaire cas.
 
Més enllà de l’acumulat històric, si agafem les principals dades econòmiques, podem pensar que la decadència ha trucat a la porta de Catalunya. La caiguda del PIB català durant l’any 2020 va ser la més forta des dels temps de la Guerra Civil. El juliol de l’any passat, el Cercle d’Economia es pronunciava en els següents termes: “Entre el 2000 i el 2018, el creixement de la renda per càpita ha estat clarament inferior al de Madrid, i també inferior al del conjunt d’Espanya. A nivell europeu, la competitivitat de Catalunya també ha reculat, i molt. Segons l’índex de competitivitat regional elaborat per la Comissió Europea, ha perdut gairebé 60 posicions des del 2010, i ara està molt allunyada de la Comunitat de Madrid”. Però el mal va començar abans del procés i, entre les causes d’aquest quadre, hi ha –com remarca el Cercle– “l’infrafinançament recurrent de Catalunya”. Afegim-hi una altra circumstància: moltes empreses sorgides aquí són adquirides per inversors sense cap vincle amb
la societat catalana, tendència mundial que planteja moltes preguntes sobre el control del nostre teixit empresarial i el paper de les elits locals. Parlem molt de la responsabilitat dels polítics i poc de la dels que creen riquesa i ocupació. És decadent morir d’èxit i ser globalitzats mentre juguem a golf?
 
La pròrroga política a Catalunya amplifica la sensació de decadència, i encara més enmig de la pandèmia. A l’horitzó, els fons europeus de recuperació. Un Govern esgotat (dividit i sense president), que no pot prendre decisions de gran abast, fabrica una escuma que tapa –sense voler– la vitalitat de la societat catalana, que existeix malgrat totes les dificultats. Potser peco d’optimista: aquest país està tocat, però no enfonsat. De moment.