21 gen 2021 Patriotisme i mediocritat
«Hi ha polítics catalans d’avui a qui la pròpia grisor els depassa com els ha depassat la república brevíssima d’octubre del 2017»
 
Situeu-vos, si us plau: el 26 de desembre del 1945, Armand Obiols escriu una carta llarga al seu amic Rafael Tasis. Són dos republicans catalanistes -homes de cultura- que s’han exiliat en acabar la Guerra Civil. La lletra d’Obiols, escrita a Bordeus, és un dels textos més descarnadament autocrítics del bàndol perdedor. L’escriptor sabadellenc -agut, mordaç i lúcid- hi fa judicis duríssims sobre el món del qual forma part, aquella Catalunya republicana que, abans de perdre el combat contra els feixistes, ja s’havia dessagnat interiorment a causa de les pugnes sectàries i els odis desfermats a la rereguarda. Copio un fragment d’aquesta carta que paga la pena llegir avui. És gràcies a la Fundació La Mirada, de Sabadell, que aquest text ha arribat a les nostres mans.
 
Obiols explica a Tasis que ha declinat fer una conferència sobre el president Companys amb motiu de l’aniversari del seu afusellament en mans dels franquistes. Hi afegeix aquestes consideracions: “Per això el seu patriotisme final, indubtablement sincer, va ser en realitat un refugi, una manera genial i paradoxal de defugir responsabilitats que li eren enormement superiors. No pas, potser, per manca de coratge. Però el seu coratge no crec que abandonés gaire sovint el pla d’una qualitat una mica mediocre. O bé s’inseria a la punta d’un càlcul massa optimista i aleshores no era més que simple audàcia, o bé, marginal i flanquejat de totes les garanties que li facilitava un do remarcable, i coexistent, per a la transigència, era una cortina que cobria les concessions més absurdes -això si l’acte coratjós no deixava veure, tot just realitzat, i com per transparència, que la seva no realització hauria implicat un coratge infinitament més alt”. En el món dels exiliats catalans, el 1945, quan la victòria aliada contra Hitler semblava que obria un camí d’esperança, no era gens fàcil analitzar el que havia passat en aquests termes.
 
Respireu. No tingueu pressa. I demaneu-vos sincerament si el que escriu Armand Obiols parla de la seva època o de la nostra. Coratge i mediocritat poden conviure perfectament, com poden fer-ho les bones intencions i la incompetència. Ho sabem. Admetre-ho és dur, però no serveix de res enganyar-nos. A Obiols no li servia. A nosaltres, tampoc.
 
Durant les darreres hores, arran de l’encadenament de diversos fets, hi ha veus que asseguren que està en marxa una “operació d’Estat” per fer Salvador Illa president de la Generalitat. Quan diuen una “operació” suposo que volen suggerir una “conspiració”. La veritat, em temo, és molt més prosaica i evident: els socialistes aprofiten l’oportunitat per mirar de guanyar les eleccions catalanes, cosa que no ha de sorprendre ningú.
 
Aquesta oportunitat tan grata al PSC -vull recordar-ho sense que ningú s’ofengui- es comença a forjar a partir del moment que el president Torra es carrega la seva presidència i la legislatura amb el gest inútil de posar la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat. Ni més ni menys. La inhabilitació del president fa que, automàticament, el temps polític a Catalunya quedi en mans dels jutges, extrem suïcida -se sabia perfectament i molts ho vam advertir- per a l’independentisme. Diguem-ho un cop més, a desgrat dels que no suporten escoltar tot allò que desmenteix la faula pal·liativa: no hi havia possibilitat de recollir cap fruit polític consistent d’aquella obstinació de Torra, llevat d’alimentar un narcisisme substitutori de qualsevol estratègia digna d’aquest nom.
 
Ara, empantanats i entortolligats amb el decret que trasllada les eleccions al Parlament al dia 30 de maig, tota la societat catalana paga les conseqüències dels autogols que provoca la gesticulació dels que volen col·leccionar momentums. No sé si el decret que havia d’ajornar els comicis és bo, dolent o millorable, ara hi ha molts savis que diuen saber com calia redactar-lo. Sí puc dir, en canvi, que resulta del tot incomprensible que “el consens” entre partits sobre la data electoral i la pandèmia deixés una escletxa tan gran per als interessos del PSC i els seus satèl·lits. No havia de ser la prioritat principal de Junts i d’ERC que els socialistes no poguessin tenir cap excusa per qüestionar el decret? No hem quedat que cal fer política, sobretot quan està cantat que l’adversari espera la relliscada de l’independentisme sense dissimular?
 
Amb una pinzellada, com un ganivet, Armand Obiols resumeix així la peripècia tràgica del president Companys: “La mort el depassa com l’havia depassat la vida”. Hi ha polítics catalans d’avui a qui la pròpia grisor els depassa com els ha depassat la república brevíssima d’octubre del 2017.