ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Diumenge de carnaval
6617
post-template-default,single,single-post,postid-6617,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 gen 2021 Diumenge de carnaval

Si el coronavirus no hagués posat la vida al ralentí, el 14 de febrer aniríem a votar disfressats, com correspon al diumenge de carnaval. A dia d’avui, i estant a mercè del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), tot fa pensar que, en comptes d’anar-hi emmascarats, anirem al col·legi electoral amb mascareta, que no és el mateix. Sense covid, hauríem vist, tal vegada, un president de taula abillat com la caputxeta vermella, un interventor amb una carota de goril·la, i més d’un elector lluint la panòplia de Harry Potter o de Mike Wazowski. Però això no passarà. Si els magistrats no ho aturen, tots semblarem figurants de les telesèries Urgencias o New Amsterdam . Figurants una mica acollonits.
&nbsp
El carnaval és una festa que consisteix a parodiar la realitat (en els orígens, es tractava d’una subversió tolerada de l’ordre) per criticar-la, un exercici catàrtic que ha perdut el seu sentit profund, perquè avui tot l’any és carnaval, tendència que l’univers digital ha multiplicat. Voleu carnaval millor que l’atac dels trumpistes al Capitoli? Hem donat el tomb al marcador i els que tenen algun poder són -massa sovint- la seva pròpia paròdia, ja sigui a Washington DC, Brussel·les, Madrid o Barcelona.
&nbsp

La política s’ha carnavalitzat sense aturador i la caricatura ja no es pot distingir fàcilment del seu referent

&nbsp
La política s’ha carnavalitzat sense aturador i la caricatura ja no es pot distingir fàcilment del seu referent. I no ho dic pel fet que Illa sigui un candidat disfressat de ministre (de perfil) de Sanitat (o viceversa), o pel fet que Puigdemont sigui cap de llista però no sigui presiden­ciable (i sembli que Borràs li guarda el lloc a Canadell), o pel fet que Carrizosa faci l’ullet alhora als votants de Vox i els del PSC, o pel fet que Albiach parli com si els comuns no formessin part de l’Executiu espanyol, o pel fet que Aragonès no sembli responsable dels errors de gestió, o pel fet que Sabater doni lliçons a la resta després d’haver-se deixat prendre l’alcaldia de Badalona, o pel fet que Chacón es presenti com si no hagués format part d’un Govern desballestat, o pel fet que l’ultra Garriga sembli més moderat que Casado (que fa dies que està fent la seva particular rua catalana; no es deu refiar del candidat Fernández). Tot això inquieta, però no seria prou per parlar d’una mascarada.
&nbsp
Ho dic, sobretot, perquè costa trobar algun moment de veritat en què els partits transmetin alguna cosa que no sigui tacticisme, excuses gastades i bromera. Algun instant en què assumeixin els seus errors i s’adrecin al ciutadà tr

Etiquetes: