ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Marta Pascal, la ‘millennial’ que va sorgir del catacrac
6646
post-template-default,single,single-post,postid-6646,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

02 feb 2021 Marta Pascal, la ‘millennial’ que va sorgir del catacrac

De les tres caps de llista que provenen del solar que va quedar després de l’ensorrament de l’antiga Convergència, Marta Pascal és la que té una vocació política més clara, la que més ha jugat amb foc (i s’ha cremat) i l’única que sap que ara no aconseguirà entrar al Parlament. Per què es presenta a les eleccions, doncs? Perquè és molt tossuda i veu la seva carrera política com una marató, després d’haver sentit que molts deien que havia arribat massa jove i massa verda (amb poca autoritat) a dirigir el PDECat, la marca que els convergents van treure’s del barret l’estiu del 2016 per enterrar el partit fundat per Pujol, el líder que va confessar que tenia diners no declarats a Andorra.
 
D’aquell catacrac en va sorgir una nova època i també una dirigent que es defineix com a millennial perquè va néixer l’any 1983, “igual que la TV3”, com li agrada fer notar. Viu a Vic, és mare d’un nen i es dedica a la docència universitària mentre prepara la tesi doctoral sobre l’impacte de les xarxes socials en les decisions polítiques. S’ha tallat els cabells i no vol rendir-se, com molts li recomanen.
 

Ben preparada, eficaç, intel·ligent, obstinada, resistent, conservadora, va tenir el seu moment de glòria amb la moció de censura a Rajoy

 
Pascal no té por dels reptes. Va ser la primera dona al capdavant de la Joventut Nacionalista i ha estat la primera postconvergent important a fer una esmena gairebé total al procés. L’han titllada de “traïdora”, fins i tot alguns que, en privat, li donen la raó. També ha estat la primera que ha creat un projecte nou –el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC)– que trenca amb el pujolisme alhora que pretén connectar amb aquells que volen una moderació potser caducada, la de quan la Minoria Catalana de Roca ballava com els Blue Brothers. És la difícil quadratura del cercle, amb banda sonora de trikitixa per imitar l’estil robust del PNB (on té bons amics), un joc de miralls que a Pascal li funcionaria millor si Catalunya disposés del concert econòmic, i si el PDECat de Chacón no tingués també magnífiques relacions amb el partit fundat per Sabino Arana.
 
Ben preparada, eficaç, intel·ligent, obstinada, resistent, conservadora (“És molt de dretes”, asseguren els que la coneixen bé), va tenir el seu moment de glòria i protagonisme amb la moció de censura a Rajoy, l’1 de juny del 2018, quan era coordinadora general del PDECat. Ella, d’acord amb els experimentats Campuzano i Xuclà, va tirar pel dret i va facilitar la majoria que va obrir la porta al canvi de govern a Espanya. Es va moure amb rapidesa. Puigdemont, des de Waterloo, va acceptar la jugada sense cap entusiasme, entre altres coses perquè els presos de l’òrbita convergent i Mas veien impossible mantenir el líder popular al poder. Anant cap a una reunió de militants a Lleida, Pascal va parlar des del cotxe amb Pedro Sánchez, per assegurar-li que no hi havia marxa enrere. Però aquell èxit va ser, paradoxalment, el que va precipitar el seu final. L’expresident no va perdonar a Pascal, Campuzano i Xuclà que haguessin cuinat l’acord sense demanar-li permís.
 
Durant un dels dies posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost del 2017, Pascal va mantenir una llarga conversa amb Pedro Sánchez en un hotel a tocar de Colom. Era poc abans que el procés entrés a la recta final. En aquella trobada, el líder socialista va amollar que “el foc amic és el pitjor de la política”, ell ho havia viscut a les primàries del PSOE. Pascal va donar-li la raó un any després, quan va plegar com a líder del PDECat perquè ja no tenia la confiança de Puigdemont.
 
La relació amb el president del 1-O va ser complicada. Alguns pensen que Pascal hauria d’haver aguantat, però ella donava per fet que Bonvehí no trencaria mai amb Junts. Un acord entre el PNC i el PDECat no ha estat possible. Hi ha –diuen– massa ferides obertes. I Mas –que semblava animar la dissidència de Pascal– ha deixat que les inèrcies facin el seu camí.

Etiquetes: