04 feb 2021 La caducitat dels líders
Mostrar el que no veiem, explicar el que no hem entès i assajar una mica d’autocrítica. Crec que això és el que cal esperar de les memòries d’un polític (o d’una personalitat que hagi exercit el poder en qualsevol àmbit) avui dia. Si no és així, no fa falta que les escriguin. Vaig començar el llibre Una tierra prometida –primera part de les memòries de Barack Obama– sense esperar gaire cosa més que un exercici elegant de justificació d’un tipus intel·ligent que va veure com els seus ideals no van poder concretar-se amb l’audàcia que transmetien els seus primers discursos. Però hi ha molt més al llibre de qui fou president dels Estats Units abans del terrible Donald Trump. D’entrada, hi ha una certa teoria sobre la vocació de servei públic i una mirada incisiva sobre
les avaries de la democràcia i l’origen del que despatxem com a descrèdit de la política. Tot això embolicat en una higiènica distància crítica –variable, segons els episodis relatats– que s’agraeix, perquè ens fa sentir adults al mig del xiquiparc de la demagògia partidista.
A l’explicar els orígens del seu salt a la política institucional, Obama es refereix a l’experiència del primer alcalde negre de Chicago, Harold Washington, que va posar en pràctica un programa ambiciós però va morir abans de poder consolidar el seu projecte. Després d’aquella etapa, l’alcaldia va anar a parar en mans d’un representant del vell establishment. El jove Obama va extreure algunes lliçons d’allò: “Vaig veure com la gran energia del moviment no va poder perdurar sense estructura, organització i lideratge. Vaig veure com una campanya política basada en la reparació racial, per molt raonable que fos, generava temor i una reacció en contra i, en última instància, limitava el progrés. I, en el ràpid col·lapse de la coalició de Harold després de la seva mort, vaig veure el perill de dependre d’un sol líder carismàtic per aconseguir el canvi”. Lideratge, carisma i canvi. Paraules que, ara i aquí, poden sonar a xinès. No només a Catalunya, també a Madrid. Si posem la vista en el conjunt europeu, no hi ha gaire on triar i remenar un cop hem esmentat l’admirable cancellera Merkel.
Obama adverteix dels riscos dels projectes que ho basen tot en la màgia de l’hiperlideratge
No deixa de ser irònic que sigui Obama, carismàtic de manual, el que ens adverteix dels riscos dels projectes que ho basen tot en la màgia de l’hiperlideratge. Malgrat aquesta contradicció, el seu missatge ha de ser escoltat, molt més en un moment en què –tant a escala local com a escala continental– tenim al davant un escenari complicat que exigirà grans acords per superar la crisi social i econòmica generada per la pandèmia. En el cas de la societat catalana, els que siguin cridats a conduir les institucions d’autogovern –ho sabrem després del 14 de febrer– tenen un repte afegit: desencallar. Parlem d’una tasca delicada que exigirà imaginació i gestos de gruix, a més de cares noves.
Tots els lideratges tenen el seu moment i esgotar-los més enllà de la seva caducitat pot ser contraproduent. El coratge de saber sortir d’escena no abunda. En la mesura que vivim una política desfigurada per un pes exagerat de l’emoció i per la influència tòxica de la judicialització, els relleus a les cúpules polítiques s’ha convertit en una cosa que no pot analitzar-se amb paràmetres normals. Amb tot, i assumint l’excepcionalitat d’aquesta hora, està clar que els anys que venen reclamen líders efectius i autònoms que vulguin defensar les seves posicions reformulant-les quan això permeti avançar. Líders que no tinguin por de resultar poc simpàtics o impopulars, i que argumentin els canvis sense maquillar les seves pròpies contradiccions, al contrari: posant-les sobre la taula i desactivant-les.
Les memòries d’Obama emeten la música d’un compromís robust en tensió permanent amb els seus propis límits. Tant de bo aquesta actitud fos imitada als nostres verals.