05 feb 2021 Àngels Chacón, L’hereva desacomplexada
Si el president Torra no l’hagués destituït com a consellera el 3 de setembre de l’any passat, és gairebé segur que el PDECat no hauria trencat amb Junts per Catalunya ni hauria fugit del dictat de Puigdemont. David Bonvehí –aclaparat per dubtes eterns– no va plantar-se fins que l’expulsió d’Àngels Chacón va palesar que els postconvergents que no se sumessin a la retòrica unilateral serien purgats sense manies.
La víctima va assabentar-se de la crisi de Govern pels mitjans, poc abans de ser cridada al despatx presidencial per ser acomiadada oficialment. Tres dies abans, Torra li havia preguntat si pensava sumar-se a Junts, i la resposta d’aquesta igualadina viatjada va ser clara: “Jo em sento còmoda al PDECat”. Puigdemont va acceptar que Torra recanviés tres consellers al seu gust (el president vicari volia reemplaçar Miquel Buch) a canvi que no convoqués eleccions, per disposar de més temps per construir la seva marca política. Al lloc de Chacón hi van posar Ramon Tremosa, molt ben vist a Palau i a Waterloo.
Dit això, quan observeu la cap de llista del PDECat, tingueu present que sou davant d’una dona que té, per tant, molts al·licients per fer campanya. I us equivocareu si penseu que és fràgil perquè encara està verda per al cos a cos, o perquè se li nota que ha passat –en pocs mesos– dels assumptes sectorials a haver de fer un discurs general sobre el país.
Gent que l’ha tractada assegura que Chacón té molt de caràcter sota una imatge suau, prudent i conciliadora, tarannà que li serveix per negociar amb qui sigui, com feia quan es guanyava la vida com a executiva del sector empresarial del paper i havia de visitar cada setmana països molt diferents. D’aquella experiència en conserva una mirada cosmopolita, un bon domini de l’anglès i de l’alemany i una seguretat que li permet moure’s amb eficàcia en l’escenari glocal, on els problemes locals i globals s’encavalquen diabòlicament.
L’anunci del tancament de la factoria de Nissan a Barcelona va ser el moment més difícil, juntament amb la covid, de la seva etapa com a consellera: s’hi va implicar a fons per trobar solucions viables que salvessin els llocs de treball, una tasca que li reconeixen diversos actors socials. Va demostrar que els problemes no li fan por
No és una militant de llarg recorregut, sinó una professional que entra a la política municipal el 2011 com a independent
El fet de ser la figura institucional més coneguda del PDECat d’aquests últims temps l’ha convertit –sense que ella ho planifiqués– en la presidenciable que pretén representar el que queda de l’esperit de Convergència, l’hereva desacomplexada del millor que va fer el pujolisme, que de les ombres ningú no en vol saber res; quan li pregunten pel 3% o pel cas Pujol, repeteix que ella no hi era, una resposta sincera però insatisfactòria.
D’altra banda, que Chacón sigui l’hereva d’una formació que va governar Catalunya durant 23 anys és força paradoxal: no estem davant d’una militant de llarg recorregut ni un producte de la Joventut Nacionalista, sinó d’una professional preparada (va fer Dret i Comerç Internacional) que entra a la política municipal l’any 2011 com a independent –es va convertir en mà dreta de l’alcalde Marc Castells– i que tendeix a actuar més en clau tècnica que des de paràmetres ideològics; no va afiliar-se fins que sorgeix el PDECat, per bé que el seu pare havia estat regidor independent de CiU a Vilanova del Camí.
La seva carrera s’ha accelerat. Avui Chacón fa discursos en què posa les idees –el model de país i de societat– en primer terme, amb la intenció de connectar amb independentistes d’ordre i centredreta –no sabem si pocs o molts– cansats de gesticulacions simbòliques. El rebuig a la via unilateral i les crítiques a la CUP són els seus mantres, juntament amb la defensa de l’economia productiva, l’escola concertada i la sanitat mixta. L’objectiu (molt complicat, no impossible) és entrar a la Cambra catalana. Alguns –no sé si amics o enemics de la candidata– consideren que Chacón s’assembla una mica “al Mas de 1995-1996”. Vaig mantenir algunes converses llargues amb ella –quan era consellera– i no hi estic d’acord: em sembla més flexible i, alhora, menys donada al tacticisme que el president que va fer el pas al costat.
És disciplinada i es prepara les coses a consciència. Ho podria certificar Verónica Fumanal –consultora de gran talent que ha assessorat Pedro Sánchez i Albert Rivera–, que està aconseguint que la cap de llista del PDECat no passi desapercebuda al costat de rivals més coneguts. Chacón sembla que no té res a perdre, i és per això que juga a l’atac, una cosa que als convergents clàssics –sempre a la defensiva– no els havia passat mai pel cap.