18 feb 2021 El buit i el mentrestant
Després d’una legislatura marcada pel buit de poder arriba l’hora de reomplir el Govern de Catalunya de política i de polítiques. Es tracta de donar sentit a l’autogovern, restaurar la credibilitat de les institucions i reprendre la interlocució efectiva amb tota la societat catalana. Algú ha de manar i ha de provar de fer-ho de la millor manera. Això interessa tothom. Les eleccions han transformat, en part, la foto del país de desembre de l’any 2017. És veritat que els partits independentistes continuen tenint majoria al Parlament, però hi ha dues novetats que són molt rellevants: el PSC es recupera i ocupa el lloc que va assolir Cs, mentre ara és ERC qui, previsiblement, exercirà la presidència, un fet històric que no passava des dels temps de la Segona República.
Els republicans han fet saber que volen un govern de “via àmplia”, que és una manera elegant de remarcar que no tenen ganes de reeditar un bipartit amb Junts, però sense excloure’ls d’entrada. Gabriel Rufián, ahir des del Congrés dels Diputats, va ser més clar que Pere Aragonès i va fer una crida directa exclusivament a comuns i cupaires, com si les sigles de Puigdemont no existissin. En tot cas, una “via àmplia” exigeix el concurs de la CUP –que ha crescut– i dels comuns. Atès que Junts i comuns no semblen disposats a seure en el mateix Executiu, Aragonès ha donat prioritat a les converses amb els anticapitalistes per abordar, després, el diàleg més difícil. Els de Junqueras negocien com fer govern i, alhora, com assolir una majoria per a la investidura, coses que són molt diferents. Per exemple, per a la CUP, a priori, pot ser més coherent quedar fora del futur gabinet, mentre que Junts no sembla –per ara– gaire predisposada a anar-se’n a l’oposició i perdre càrrecs i visibilitat.
Catalunya no es pot permetre durant més temps un buit de poder
Més enllà d’aquestes càbales, és indispensable que qualsevol acord de govern (amb els actors que siguin) deixi ben clar davant de la ciutadania què es farà i què no. Parlo de fixar les prioritats i d’establir sense malentesos la meta de l’acció governamental durant la nova legislatura, que tindrà els fons europeus de reconstrucció com a gran eina. Cada aliança determina les prioritats i la meta. No cal dir que és impensable cap acord d’ERC amb Junts i la CUP si, prèviament, els tres partits no assumeixen una mateixa i clara estratègia respecte el postprocés, cosa que hauria de tenir una rèplica exacta en l’actuació dels grups concernits a Madrid. El contrari ja ho hem viscut i és un desgavell.
Els republicans han aterrat en el possibilisme (sense renunciar a res, afirmen), mentre els juntaires mantenen el discurs unilateral (sense treure els peus de la realitat autonòmica). Abraçarà Puigdemont el relat de Junqueras a partir d’ara? O ambdós escriuran un guió de síntesi que no grinyoli gaire? Quan escolto Jordi Sànchez no em sembla que Junts estigui tan lluny d’ERC com quan escolto Laura Borràs. En el món independentista, es parla del “mentrestant” com d’una etapa que parteix del col·lapse del 2017 i es projecta cap un futur indeterminat, perquè ara ningú no vol posar dates. La gestió d’aquest mentrestant passa per tres punts, al meu parer: parlar clar, governar amb eficàcia, i aconseguir la llibertat dels presos polítics en un termini curt de temps. Els dos primers depenen dels dirigents independentistes, però el tercer depèn de l’Executiu espanyol, que no pot continuar despatxant el conflicte català com “un problema de convivència”. D’altra banda, el PSC (que és molt important en l’àmbit municipal) hauria de participar dels grans acords de país, és una peça amb la qual s’haurà de comptar, com sempre explica Jordi Cuixart, president d’Òmnium.
Catalunya no es pot permetre durant més temps un buit de poder. Els independentistes tenen l’obligació que el seu mentrestant no sigui només el fet d’ocupar uns càrrecs perquè no els tinguin uns altres.