ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Teories del malestar
6713
post-template-default,single,single-post,postid-6713,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 feb 2021 Teories del malestar

Després d’escriure una piulada condemnant els atacs a la seu d’ El Periódico i a la comissaria dels Mossos de Vic, on afirmo que el vandalisme no té res a veure amb la defensa noble de la llibertat d’expressió, algú em replica que no tinc en compte “el malestar del jovent” que inspira aquestes accions. Aquests interlocutors no es refereixen a la presó per a Pablo Hasél, sinó a una realitat oculta que, se suposa, la detenció del raper ha fet aflorar. Si això només circulés a Twitter, no en faria cas. Però aquests pseudoarguments són per tot arreu: en debats als mitjans, en converses privades, en discursos polítics.
 
Quan algú et diu “no parlis del comportament d’aquests manifestants” perquè “hi ha una cosa més important al darrere”, el que està fent de manera obliqua és relativitzar cínicament la violència que aquests practiquen i, per tant, l’està justificant. Ras i curt. La justificació s’empara en sintagmes del tipus “la crisi i la pandèmia han deixat els joves sense futur i la ràbia ha de sortir per algun lloc”. En general, qui emet aquesta prèdica no explica mai el mecanisme que converteix el sentiment de frustració en voluntat de cremar-ho tot. El pas a la guerrilla urbana es dona per entès, sense més raonaments, i així es recobreix d’un cert romanticisme tàcit un enorme angle mort argumental.
 

El pas a la guerrilla urbana es dona per entès, sense més raonaments

 
Som davant d’una gran fal·làcia que parteix d’un fet innegable i greu, per això molts se l’empassen: el jovent d’avui té les coses molt difícils, sens dubte. Però aquesta premissa no condueix forçosament a la conclusió que les coses només canvien en una societat democràtica si es munten barricades. Els que ho repeteixen pretenen fixar un marc mental indiscutible, que expulsi el discrepant. Hi ha dirigents polítics que l’assumeixen per no ser impopulars, i per no haver de pensar. El malestar és molt profund i té causes concretes. Per als joves, per als vells i per als del mig. A més, el malestar no té un únic color i surt com pot, també en el vot a opcions extremes. Però el malestar no ens dona carta blanca per rebentar-ho tot. Pensem-hi: per què el teu malestar et dona més dret a calar foc al carrer que al teu veí, que també ho passa malament?

Etiquetes: