22 feb 2021 El foc de la negociació
Les reunions entre els dirigents d’ERC, Junts i la CUP per fer Govern (o assegurar, si més no, que Pere Aragonès serà investit president) es produeixen mentre els carrers de Barcelona (i d’altres ciutats) són escenari de protestes, destrosses, incendis i càrregues policials dels Mossos, operacions que són jutjades minut a minut, i no només pel fet lamentable que una noia ha estat greument ferida –presumptament– per una bala de foam . Les cúpules dels partits van parlant mentre la ciutadania assisteix atònita a l’espectacle i és una evidencia que els Mossos no se senten acompanyats pel Govern en funcions, començant pel conseller d’Interior, que, al seu torn, és desautoritzat pel seu partit, Junts. El buit de poder–del qual parlàvem dijous– s’ha fet més gran. El carro va sol i al caire del precipici cada nit. Alguns polítics dels que prometen una República tenen el sentit d’Estat d’una ameba
L’independentisme fa veure que no mana aquests dies per poder governar els anys vinents
La CUP fa de CUP, aquí no hi ha res d’estrany, i menys quan els vots de la Catalunya benestant han fet créixer els escons anticapitalistes, paradoxes de la pàtria on tothom va donar la raó a Xirinacs el dia que l’activista cèlebre va traspassar, fins i tot Pujol. Junts –que té al seu interior una part de l’antic món convergent– imita el discurs dels cupaires sobre models policials i etcètera, en un exercici de transformisme sense precedents a l’Europa occidental. Finalment, ERC –que diu voler consolidar-se com l’independentisme pragmàtic– fa equilibris per no perdre el suport dels dos eventuals socis; Aragonès pretén acontentar tothom, però això és impossible. Resum de la situació: l’independentisme que governa fa veure que no mana aquests dies per poder governar els quatre anys vinents. És el foc nihilista de la negociació. Dir-ne tacticisme és poc. Dir-ne irresponsabilitat és fer curt.
Que el conseller Sàmper s’hagi ennuegat amb els seus malabarismes verbals, que el partit de Puigdemont proposi canviar un model policial que van fixar els seus antecessors, que entorns d’ERC justifiquin el vandalisme per por de la crítica cupaire o que hi hagi membres del Govern que xiulen de perfil, tot això és incomprensible, però no és res comparat amb el substrat d’on sorgeix. Som allà on érem quan vam analitzar els dos punts més febles del full de ruta processista: la relació equívoca entre les decisions polítiques i la tecnoestructura (que els Mossos pateixen especialment perquè són els gestors del monopoli de la força legítima) i el col·lapse insalvable que es deriva d’emetre (o alimentar) discursos rupturistes des dels despatxos oficials. Recordeu quan el conseller Saura era criticat per voler ser govern i oposició alhora? Avui molts fan com ell.
A tot això cal sumar-hi un altre factor que aconsella que, en el futur Govern Aragonès, la Conselleria d’Interior quedi vacant o sigui dirigida pel ministre Grande-Marlaska: una part de la societat catalana (en què l’independentisme és central) té al·lèrgia a la part més ingrata d’exercir el poder, cosa que inclou fer servir els antiavalots quan toca. I és que molts s’imaginen Ítaca com la casa dels Teletubbies. El còctel més nostrat –plastilina, ratafia i la FAI– se’ns ha posat malament.