ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Aquella tarda del tricorni
6719
post-template-default,single,single-post,postid-6719,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 feb 2021 Aquella tarda del tricorni

Aquests dies, el món es divideix entre els que tenen records del cop d’Estat del 23-F i els que no. Jo conservo memòria molt precisa d’aquell esdeveniment, que va passar quan tenia catorze anys i estudiava vuitè curs d’EGB. Ara fa quaranta anys.
 
Recordo intensament aquella tarda del 23 de febrer de l’any 1981. Les classes s’havien acabat a les sis, però uns quants alumnes ens vam quedar a l’escola per fer uns decorats per celebrar el carnaval al pati del centre, com cada any. Servidor ja tenia interès per les coses de la política –ara es diria que jo era un friqui del tema, capaç d’anar a les seus de tots els partits perquè em donessin fulls de propaganda i adhesius– i vaig agafar de casa un petit transistor de piles per escoltar les votacions al Congrés dels Diputats mentre anàvem pintant màscares ­gegants sobre paper d’embalar. Devien passar cinc o sis minuts d’un quart de set quan la retransmissió radiofònica es va omplir de sorolls inesperats, trets i aquells crits de “¡Quieto todo el mundo!” i “¡Todos al suelo!”. Em sembla que es­coltava la Ser i recordo la veu entretallada del periodista que –incrèdul i nerviós alhora– explicava el que veia, fins que va haver de callar perquè –segons va dir– l’estaven apuntant. Què estava passant?
 

Quan el cop s’esdevé, la vida passa al meu voltant com un dissabte d’estiu abans de la revetlla

 
Vam deixar de pintar, vam mirar-nos espantats, i vam decidir que calia avisar la directora, que vivia al pis de dalt de tot. L’escola Llebetx de Vilanova i la Geltrú era una cooperativa que havia nascut l’any 1968 de la iniciativa particular d’una mestra vocacional, la Francesca Cabrisses, que va començar les classes en una habitació de casa seva. Nens i nenes érem educats segons els mètodes de la pedagogia activa, en un clima de llibertat que posava l’èmfasi en la responsabilitat personal, i que permetia parlar de tot. Potser perquè era delegat de curs o perquè tenia afició a les notícies, vaig ser l’encarregat d’avisar la nostra mestra –a qui anomenàvem Pepo– que en passava una de molt grossa a Madrid. Vaig trucar a la porta i va obrir. En sentir el que li deia, li va canviar la cara. La possibilitat d’una nova dictadura li devia glaçar el cor durant unes hores, suposo. Ella, dona d’esquerres, catòlica de base i catalanista, va dir-nos immediatament que pleguéssim, tocava anar-se’n cap a casa. Així ho vam fer.
 
El meu 23-F sempre serà el rostre preocupat de la Pepo –la mare, per cert, del bon amic i periodista Josep M. Ràfols–, sorpresa per la notícia colpidora d’aquella tarda. A casa, els meus pares van estar pendents –com tothom– de la ràdio i la tele fins que va sortir el monarca a dir el seu discurs. El meu 23-F sempre serà també el d’unes màscares que vam deixar a mig pintar, empesos pel vendaval de la història més tòxica. A vegades, quan l’actualitat em buida, torno a entrar al cos del nen que vaig ser i busco, debades, la mirada original sobre la gran comèdia. Què sabia jo llavors? Res. Era feliç en la meva ignorància adolescent.
 
Quan el cop s’esdevé, la vida passa al meu voltant com un dissabte d’estiu abans de la revetlla. Malgrat ser un bordegàs atret pel show de la política (capaç d’empassar-me debats parlamentaris televisats i programes de La clave ), segur que no vaig acabar d’entendre el sentit d’aquella farsa de Tejero i companyia, que hauria pogut acabar en tragèdia. Fins molts anys després no vaig saber que hi havia, per exemple, una trama militar i una trama civil, que la Constitució del 78 es va redactar sota la lupa dels militars, o que algunes personalitats –fins i tot suposadament d’esquerres– van flirtejar amb la possibilitat d’“un cop de timó”, terme ambigu que contemplava solucions al marge de les urnes. Tampoc vaig assa­bentar-me que el rei, poques hores després de l’ensurt, va rebre els líders dels partits principals, excepte els de CiU i el PNB, cosa difícil d’entendre si tenim en compte que eren dues forces que governaven les seves respectives autonomies, i que el convergent ­Miquel Roca havia estat un dels autors de la ponència constitucional. Tampoc no havia llegit encara el llibre España en dirección equivocada, escrit per un jove (futur empresari) Juan Rosell. Per no saber, no sabia que alguns ­veïns, del PSUC, Comissions Obreres i altres organitza­cions, van passar aquella nit destruint papers. Jo no sabia res el 1981 i avui la gent no ho sabem pas tot, sobre aquell moment; hi ha documents que encara no es poden consultar i no cal ser cons­piranoic per notar que el relat oficial té llacunes. La ­tarda del tricorni és la zona zero de la transició. Leopoldo Calvo Sotelo, breu president, va escriure això: “El 23-F va posar entre parèntesis la confiança dels ciutadans en la democràcia acabada d’establir”.
 
El meu pare, que admirava Adolfo Suárez i havia figurat en la llista de les municipals d’UCD que encapçalava el pare de Josep Piqué (el que anys després seria ministre), va respirar tranquil en veure que els colpistes fracassaven. Suárez, que llavors era objecte d’atacs furibunds, era intocable a casa. L’endemà, a classe, la Pepo va explicar-nos que la llibertat mai s’ha de considerar assegurada del tot.

Etiquetes: