ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Volíem viure el fet
6795
post-template-default,single,single-post,postid-6795,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

18 mar 2021 Volíem viure el fet

«Encara que alguns ho repeteixin, del Primer d’Octubre no en va sortir cap mandat democràtic aplicable»
 
Fer arqueologia del procés comença a ser imprescindible. Remeno papers antics i trobo una conversa que vam mantenir, l’estiu del 2007, l’Hèctor López Bofill i un servidor, a instàncies de la revista El Temps i de l’amic i excel·lent periodista Pere Antoni Pons, que ens va conduir amb habilitat sota el títol de El catalanisme polític, avui. Han passat gairebé catorze anys des d’aquell diagnòstic i podríem pensar que el que vam dir llavors ha quedat superat. La sorpresa és que no.
 
En un moment de la xerrada, el professor López Bofill diu això: “El catalanisme, avui, es troba mancat d’un full de ruta, no per a anar cap a la independència, sinó fins i tot per a gestionar possibles tensions que provinguin de l’estat espanyol”. Sensacional. Canvieu el mot “catalanisme” pel mot “independentisme” i el resum d’aquell moment (Montilla presidia la Generalitat i Zapatero governava Espanya) serveix perfectament per descriure el panorama del postprocés on ara ens hem de moure.
 
Després de tenir molta pressa i de pensar diverses jugades mestres, l’independentisme (escapçat i amb presos, exiliats i moltes persones encausades) es troba sense un full de ruta clar i compartit i, de propina, està condicionat per fortes turbulències a la política espanyola, cada cop més polaritzada per unes dretes que imiten el trumpisme. Com sabem, l’Executiu presidit per Pedro Sánchez encara no ha concretat les seves bones paraules; si la taula de diàleg no comença a fer feina un cop Pere Aragonès hagi pres possessió, tot agafarà un color molt i molt fosc.
 
En un altre moment d’aquella trobada, un servidor amolla aquesta reflexió: “Una virtut del catalanisme és que, històricament, sempre ha evitat el predomini dels purs. Des de l’any 1900 fins avui, els impurs del catalanisme sempre han acabat essent hegemònics: en són exemples l’ERC dels anys 30, el PSUC sota la dictadura, la Convergència de la recuperació de l’autogovern. I sort que ha estat així, perquè, si no, ara ens trobaríem com a la Bretanya”. Malauradament, sembla que avui alguns han oblidat aquesta premissa, que és essencial per comprendre el pes i la implantació del catalanisme des de finals del segle XIX. Per sort, ha prevalgut dins del catalanisme un concepte obert de les identitats, sobretot a partir de la postguerra, d’acord amb la renovació del pensament occidental i els canvis socials, econòmics i culturals de tota mena.
 
Gràcies a una concepció impura de les identitats Jordi Pujol va obtenir majories absolutes, i gràcies al mateix ha crescut la nova ERC, també en moltes ciutats del primer i del segon cinturó metropolità. El més desconcertant és que tot això sembla que ha estat oblidat per alguns sectors que, de manera estúpida i frívola, projecten una imatge tancada i antiga de la catalanitat i, de retruc, del projecte independentista. Hi ha veus que, potser sense adonar-se’n, fan un discurs tan rònec que allunya de l’independentisme molts catalans que podrien sumar-s’hi. A vegades, aquest missatge surt d’algunes personalitats de partits com Junts o d’entitats com l’ANC, la qual cosa hauria de ser avortada immediatament per les direccions concernides. No hi haurà creixement del vot independentista si, de tant en tant, apareixen els nostàlgics d’un país idealitzat que no ha existit mai; nostàlgics que -remarco- només parlen per als més convençuts, aïllants en la seva bombolla.
 
Amb tot, el que més m’ha cridat l’atenció d’aquell exercici analític a sis mans és una idea que va exposar López Bofill per justificar que calia tirar endavant un referèndum com més aviat millor. La meva tesi era que “si un dia fem un referèndum per l’autodeterminació, jo el vull guanyar”. El meu interlocutor em va replicar en els següents termes: “Tu dius que, si hi ha un referèndum, serà només per guanyar-lo. Doncs jo no: el que vull, primer, és celebrar-lo. El Quebec va fer un referèndum i varen perdre. I què? Va passar res? D’aquí a quinze anys en tornaran a fer un altre. I si no, no. Jo el que vull és viure el fet”. És evident que la visió que aquí confessa l’escriptor i professor de Dret és la que va resultar hegemònica durant els anys del procés: més important que guanyar una consulta sobre la sobirania era poder dir que l’havíem fet i, sobretot, que l’havíem viscut. “Vull viure el fet”, proclamava López Bofill l’any 2007 i molts van pensar igual a partir del 2012. Els que defensàvem fer les coses d’una altra manera no vam ser escoltats o no ens vam saber explicar.
 
Aquest anhel que posa per davant de qualsevol raonament polític l’experiència individual de viure el momentum ha estat nefast per a l’estratègia independentista. Nefast i autodestructiu. Perquè ha menystingut els resultats de l’embat, que havia de ser, en teoria, la creació d’un Estat català independent i reconegut en l’escena internacional. I, sobretot, perquè ha deixat de banda les condicions objectives, la correlació de forces i el principi de realitat, en benefici del voluntarisme, l’autoengany i l’emoció sense filtres. Ens ha devorat el plaer de viure la història en comptes de fer-la de debò.
 
El Primer d’Octubre vam viure el fet del referèndum, però els seus fruits polítics no han estat els que preteníem. Encara que alguns ho repeteixin, d’aquella jornada no en va sortir cap mandat democràtic aplicable; vam demostrar -això sí- que som un país únic organitzant mogudes a gran escala i vam posar en evidència l’autoritarisme tronat de l’Estat espanyol. Però viure el fet -i anar encadenant momentums- no és fer política en un sentit transformador, encara que sigui satisfactori a nivell individual. Cal que ens dediquem a repensar moltes coses, amb urgència.

Etiquetes: