21 mar 2021 Aïllats i estranys
L’any llarg de pandèmia ens ha deixat en un punt que costa d’explicar. Vull dir que no n’hi ha prou amb fer servir paraules com incertesa , fatiga o desmoralització . Cada crisi reinventa el lèxic i aquesta no serà menys. Hem assumit que el concepte de futur ha entrat en una suspensió tècnica i vivim en espera que ens tornin la llicència per fer plans. Des de fa dotze mesos, ens hem convertit en éssers a curt termini i això ha capgirat la nostra idea de llibertat. Què vol dir ser lliure en temps de la covid? No em refereixo a les limitacions del toc de queda o dels confinaments territorials, vaig més enllà. Com es reconfigura la nostra llibertat quan tot el que podem imaginar està sotmès a la següent resposta política: “No sabem quan”. I aquest quan és la clau de tot i és, alhora, una dada impossible i, sobretot, impensable. És un buit sense calendari.
Diuen alguns que aquest és un temps de solituds. No hi estic d’acord. Faig servir una distinció de Hans-Georg Gadamer: “La solitud és, per tant, una cosa completament diferent de l’aïllament. L’aïllament és una experiència de pèrdua i de solitud, l’experiència de la renúncia. L’aïllament es pateix, en la solitud busquem alguna cosa”. Allò que ens afebleix més, arran de la pandèmia, és la sensació i la realitat de l’aïllament, que es multiplica en el cas de les persones que viuen soles, esclar. Un aïllament que la vida virtual només ha pogut pal·liar en part, perquè la dimensió física és insubstituïble i, sobretot, és irrepetible. Arrosseguem aquesta pèrdua, que ho és cap enfora i cap endins, i això ens converteix en estranys també per a nosaltres mateixos. La pèrdua fabrica una alienació subtil, que no podem analitzar encara amb exactitud; és com la presència dins nostre d’un altre virus –un virus moral– que no mata, però que ens transforma, com en aquelles pel·lícules de sèrie B en què els extraterrestres ocupen els cossos dels humans per apoderar-se de la Terra.
La pèrdua de la dimensió física no ens mata però ens transforma
Aïllats en un buit immens sense dates. Continuo pensant que el món no canviarà arran d’aquesta pandèmia, però potser sí que ho farà cadascú de nosaltres. Sense saber-ho, sense poder-ho evitar.