ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El nostre Suez interior
6768
post-template-default,single,single-post,postid-6768,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 mar 2021 El nostre Suez interior

El gran novel·lista no ens ha fallat aquesta vegada: el vaixell de càrrega que bloqueja el canal de Suez des de dimarts és la metàfora clara i brillant que necessitàvem per comprendre-ho tot i, després, posar les tripes a macerar en algun licor d’alta graduació. Tant si és Pasqua com altres festes de guardar, convé tenir a mà una metàfora potent que ens redimeixi i ens aproximi –descreguts com som– a aquell Déu de Spinoza, sense el qual tot es converteix en una sala d’espera d’un dentista que no ens crida mai. El vaixell que impedeix el pas de les altres naus és una performance a l’altura de Joan Fontcuberta, per esmentar un geni dels nostres. És la història que feia falta per aclimatar-nos a la pèrdua de temps que ens està asfixiant.
 
El temps se’ns ha assecat. La pandèmia resseca les hores, els minuts, els segons fins a polvoritzar els rellotges. A Catalunya, la sequedat del temps és més severa, a causa de la política: després de mig any de Govern en funcions, la investidura presidencial s’embussa i ningú no pot assegurar que dimarts s’hagi resolt el bloqueig institucional que ho manté tot al ralentí, sense que hi hagi ningú prenent decisions importants. El Parlament és ara una rèplica del canal de Suez, un atzucac on ses senyories van jugant amb el mòbil mentre els oradors van passant pel faristol tot esperant que s’esdevingui alguna cosa.
 

La Generalitat no pot ser un vaixell de càrrega embarrancat

 
Alguns afirmen que podem estar sense Govern sis mesos més, que la societat va per una banda i les institucions per una altra, sense cap problema. D’altres –m’incloc entre aquests– afirmen que els terminis raonables s’han esgotat i que, per simple respecte a la ciutadania, el nou Executiu català no pot esperar, hi ha massa en joc, la Generalitat no pot ser un vaixell de càrrega embarrancat.
 
Cal que recordi que els elegits a les urnes administren un temps que no els pertany, que és de la societat? Dilatar aquest impasse és menysprear les neces­sitats dels ciutadans –agreujades per la covid– d’una forma tan evident que ja no sabem si alguns són cínics o ximples. Em sap greu confiar més en el fantasma de Ferdinand de Lesseps –artífex del canal de Suez– que en el sentit comú de cert personal.

Etiquetes: