05 abr 2021 L’embat i altres miratges
Hi ha conceptes de l’independentisme català que ningú no sap què signifiquen però que es fan servir de manera habitual, i sembla que són importants, perquè serveixen per justificar les decisions de pes. Per exemple, en l’entrevista que ahir li va fer Silvia Angulo en aquestes pàgines, Jordi Sànchez explicava que Puigdemont “vol contribuir
a garantir un espai de trobada de l’independentisme per donar continuïtat a l’1 d’octubre”. El secretari general de Junts, pres a Lledoners, no dona més pistes al respecte. Quina és i com és la continuïtat de l’1 d’octubre?
El referèndum unilateral no va ser reconegut per ningú i d’aquell resultat no en va sortir cap mandat efectiu, com han assumit tots els partits independentistes exigint una futura consulta pactada amb l’Estat. Per tant, com cal interpretar la voluntat de donar continuïtat a una jornada que, en realitat, va ser una desobediència a gran escala? El Primer d’Octubre del 2017 és una fita del nou independentisme però és també un element que bloqueja imaginar camins nous. Com indica Vicenç Fisas, autor del molt interessant llibre Repensar el “procés” a través del diálogo , cal que apareguin veus que siguin partidàries de “fer les coses de manera més sensata, gradual, amb més temps, més aliances, noves sortides i buscant majories molt àmplies”. Em sembla una diagnosi que podria subscriure Sànchez, el principal estratega del partit de Puigdemont, que no és un hiperventilat.
Alonso-Cuevillas ha tingut un moment de realisme i ha gosat dir queel rei va despullat
Això no obstant, Sànchez fonamenta el seu discurs en premisses tan equívoques com l’1-O, potser per crear un relat que compensi la principal feblesa de Junts: el fet de ser una organització supeditada a la tàctica que va generant el recorregut judicial de Puigdemont a Europa, la qual cosa impedeix que fixi una estratègia clara que vagi més enllà d’una retòrica de xoc, basada en referències vagues, miratges i paraules fetitxe com embat.
Aquesta posició –que es pretén la continuadora genuïna del procés– és la que mena Junts a propiciar una política de desobediències institucionals que no donen cap rèdit polític, però que són presentades com a prova de fidelitat a la causa. En aquest sentit, Alonso-Cuevillas ha tingut un moment de realisme i ha gosat dir que el rei va despullat, a Vilaweb : “No sé si té sentit que t’inhabilitin per haver tramitat una resolució que no porta enlloc; la immolació s’ha de fer si té cap eficàcia; si no, em sembla absurda”. Aquestes declaracions, que coincideixen amb el criteri d’ERC, posen en qüestió les agres crítiques de Junts a Roger Torrent pel seu paper en l’anterior legislatura. Josep Costa –vigilant de l’ortodòxia– ja ha ensenyat targeta vermella al seu correligionari i flamant membre de la mesa del Parlament.
Sànchez amolla dos missatges que semblen contradictoris: “Des de la plaça Sant Jaume no tindrem capacitat per fer un embat a l’Estat” i “preparem-nos per a aquest embat democràtic”. Llavors, des d’on preveu impulsar aquest hipotètic embat? El carrer? El Parlament? Potser el secretari general de Junts hauria d’avisar Laura Borràs que la Cambra catalana no és tampoc el millor lloc per fer-ho, fins i tot si s’acaba carregant tots els lletrats que no li agraden.