11 abr 2021 Morir-se o morir-se
Aquesta setmana li han posat la vacuna contra la covid al meu pare, octogenari. No he preguntat de quina marca és, no cal exagerar, ni cal tenir més por de la que ja tenim. Mentre el meu pare veu a la tele imatges d’arxiu del duc d’Edimburg, jo penso en l’operació mediàtica –diguem-ho així– que ha aconseguit que tothom parli més d’una hipotètica trombosi que de la dutxa escocesa de restriccions sanitàries que apliquen les autoritats del país: ara surt, ara entra, ara això, ara allò, etcètera. Morir-nos ens morirem, un dia o altre, i sense vacunes molt més. Ara, la cara de ximples siderals que se’ns està posant cada cop que dicten una mesura o una contramesura és de les que fan època.
A veure: no em queixo. No sé qui té raó. No goso discutir res del que diuen que hem de fer. Em guardo la meva perplexitat i procuro no transmetre-la al meu pare, que ja té prou feina a entendre tot el que li passa, al marge de les vacunes. Em fascinen els que, sense ser coneixedors de la matèria sanitària i epidemiològica, discuteixen de manera intensa sobre tot aquest embolic, amb un abrandament, sovint, digne dels programes futbolístics. També em fascinen algunes actituds, com la del doctor Oriol Mitjà, que, escoltat en una entrevista al programa de Jordi Basté a RAC1, sembla que està en guerra amb tothom. I, per descomptat, em fascinen els que aprofiten cada notícia sobre la pandèmia –gran o petita– per recordar-me que la nostra espècie està pagant ara, d’alguna manera, totes les malifetes que hem perpetrat damunt la Terra; “pecador, purga”, em diuen.
A la gent del carrer, només cal que ens arribi si una vacuna és vàlida o no
Potser tinc massa confiança en els metges i en la ciència, però el debat mediàtic diari (obsessiu i banal) sobre els possibles efectes secundaris de les vacunes m’interessa menys que el color dels calçotets del duc d’Edimburg, al cel sia. Que els experts esbrinin el que toqui. A la gent del carrer, només cal que ens arribi la decisió final: aquesta vacuna és vàlida o no, res més. Remenar frívolament sobre situacions hipotètiques és un circ explosiu que alimenta el pànic i, a més, dona ales als firaires de les noves supersticions, els que transmeten el virus de l’estupidesa.