18 abr 2021 De Kennedy a Colau
Governar és exposar-se i aguantar l’escrutini públic, i això no depèn de tenir o no presència a Twitter. Ada Colau s’ha cansat de la xarxa social de l’ocellet blau perquè és un lloc on la crítica, sovint, es converteix en un pim-pam-pum incessant, no exempt de grans quantitats de bilis, multiplicades per l’anonimat. Tots els que fem servir Twitter sabem el que hi ha, molt més els principals polítics. L’alcaldessa de Barcelona té perfecte dret a fer servir o no una xarxa social, faltaria més. Una altra cosa és que els seus arguments per plegar siguin creïbles, ja que no hem pensat mai que sigui ingènua o desconegui les regles elementals d’aquest negoci, ella que va començar d’activista i aplicava amb gran domini el manual de la guerrilla comunicativa.
Potser el que preocupa la senyora Colau no siguin els tuits hostils o els bots carregosos, potser la qüestió real sigui una cosa tan comprensible i humana com la por de ser impopular. Es tracta d’una malaltia molt estesa avui: cap governant no vol ser impopular (tret de, potser, la cancellera Merkel). No és un fenomen nou, però la hipermediatització de la política aguditza el temor (a les xiulades) de qui té un càrrec públic.
Potser la qüestió real de deixar Twitter sigui la por de ser impopular
J.F. Kennedy ja va advertir-nos d’això l’any 1955, quan la televisió amb prou feines havia alterat la representació política tradicional, una cosa que va passar més tard. El llavors senador va publicar el llibre Profiles in courage, on anota això: “Avui el repte del coratge polític sembla més important que mai. Perquè la nostra vida diària s’està saturant tant amb el poder enorme dels mitjans de comunicació que qualsevol rumb impopular o poc ortodox desperta una tempesta de protestes que John Quincy Adams –que va ser atacat el 1807– no podria haver imaginat mai. La nostra vida política s’està tornant tan inassequible, tan mecanitzada i dominada pels polítics professionals i pels que es dediquen a les relacions públiques, que l’idealista que somia amb un art de governar que sigui independent és despertat bruscament per les necessitats de l’elecció i els assoliments”. Es demonitzen les xarxes per fugir d’estudi: tenim líders o esclaus dels aplaudiments?