22 abr 2021 El poder i el procés

S’ha parlat molt de sobirania i molt poc de poder. L’in­dependentisme català ha buscat les claus perdudes al costat del llum i no pas allí on les havia extraviat. És més fàcil parlar de sobirania que de poder, sobretot si fa segles que el poder polític –el que depèn de la coerció i de la violència– l’exerceixen uns altres. Per això arrosseguem uns malentesos conceptuals enormes que se superposen a les contradiccions estratègiques i amb la tensió ordre-desordre, la més important per analitzar el col·lapse del procés.
 
A l’assaig d’Eugenio Trías La Catalunya ciutat (publicat el 1984 i reeditat l’any passat per Galaxia Gutenberg), el ­filòsof català esmenta alguns fragments de les memòries del periodista i escriptor Gaziel. A la llum del que ha ­passat en aquest país des del 2012, paga la pena subratllar el que va escriure el gran director de La Vanguardia: “Les revolucions veritables (les úniques que mereixen el nom que porten) impliquen sempre canvis dolorosos, enfonsaments terribles i altres estralls pa­tètics. De revolucions ‘desde arriba’, és a dir, fetes pacíficament per les classes benestants i conservadores d’un país, mentre prosperen els negocis i tot tallant el cupó, no n’hi ha hagut mai enlloc. I, si en veieu alguna que ho sembla, esguardeu-la bé i li veureu el llautó: no és una revolució in­discutible, sinó una evolució més o menys hàbil, més o menys profunda, però que en definitiva no capgira res essencial, cap dels fonaments que suporten l’estructura d’un país, tal com són a una hora històrica determinada”. Vicens Vives arriba a la mateixa conclusió quan exposa que els catalans són “un poble que es troba sense voluntat de poder”.
 

La gestió de la ressaca de l’octubre del 2017 porta l’independentisme a ser una mena de poder destituent

 
Salvant totes les distàncies temporals i mentals (que no són poques), està clar que la revolució dels somriures –impulsada per classes mitjanes, no per les classes ­altes amb poder econòmic i financer– mai ha pogut escapar d’una de les seves contradiccions originals, com vam assenyalar en el seu moment, que té a veure amb un factor clau: el nacionalisme de Pujol no es podia desvincular dels fonaments de la transició i el procés necessitava comptar amb els hereus polítics de CiU per ocupar el mainstream, però això sotmetia Artur Mas a proves constants de fiabilitat a la llum del rupturisme d’aquella ERC que tenia pressa, igual que la CUP i l’ANC. Per això el procés semblava –segons quina fos la perspectiva de l’observador– dues coses contradictòries alhora: una disfressa del postpujolisme per perdurar i un estratagema dels republicans per fer el clic sense que es notés l’estrebada.
 
L’entrada en escena de Puigdemont, després que els cupaires vetessin Mas, ­suposa la fi del procés dels conversos (era un dels seus punts forts) i l’arrencada del procés dels autèntics, la qual cosa era un retorn, per la porta del darrere, a les actituds que havien fet de l’independentisme dels setanta i vuitanta un actor marginal. Potser perquè Mas es va fer indepen­dentista sense deixar de ser convergent, la qüestió del poder (que vol dir tenir ins­titucions, pressupostos i palanques) formava part de l’equipatge cap a Ítaca. Amb el lideratge de Puigdemont –que era independentista abans que convergent–, el sentit de poder passa a ser un assumpte secundari en l’imaginari independentista. L’èmfasi en celebrar un referèndum, fins i tot no re­conegut, associava l’exercici de la sobirania a l’obtenció automàtica del poder, un relat enganyós.
 
L’arribada a la presidència de Torra, que considera l’autonomia un obstacle per a la secessió, culmina aquest viatge en sentit contrari a la història del catala­nisme. Prat de la Riba tenia voluntat de poder, altrament no hagués tret tant partit de la Mancomunitat. Tarradellas tenia voluntat de poder, per això sabia donar credibilitat al seu teatre. ­Pujol tenia voluntat de poder, per això demanava el màxim de competències, fins i tot en presons.
 
L’independentisme es presenta com un poder consti­tuent davant un Estat en crisi com l’espanyol, però la gestió de la ressaca de l’octubre del 2017 el porta a ser una altra cosa, una mena de poder destituent sense voler-ho i sense tenir consciència de tal cosa. A l’assaig Arqueologia de la política (Arcàdia), Giorgio Agamben proposa aquest terme, poder destituent, per designar –ell no ho fa en sentit negatiu– una via que tindria com a objectiu principal “neutralitzar i deslegitimar el poder existent”, en el marc d’una crítica a les concep­cions neoliberals.
 
La pugna-negociació entre ERC i Junts per fer Govern i fixar una ­estratègia compartida es pot interpretar com el xoc entre l’aposta dels republicans per reforçar els carrils de la voluntat de poder (administrar l’autonomia i acumular forces) i la intenció dels juntaires d’explotar una lògica de poder destituent davant les disfun­cions de l’Estat espanyol. Però, en aquest paisatge, jugar al poder desti­tuent podria ser una manera solemne d’emmascarar la impotència pròpia en un guinyol perpetu de gestos sense cap transcendència. I apareix, llavors, la pregunta del milió: es pot ser alhora institució i poder destituent?