02 mai 2021 Un pantà del temps
Es el llibre de ficció més venut de Sant Jordi en català i és també una novel·la magnífica, perquè un best-seller pot ser alhora una obra que fa pensar, que emociona sense rebaixes, i que il·lumina la vida col·lectiva amb preguntes incòmodes. Parlo de La dona de la seva vida (Columna), que Xavier Bosch ha escrit amb un cinquanta per cent d’empipament i un cinquanta per cent de compassió. La peripècia i els personatges creats pel nostre col·lega ens arrosseguen a un dels pantans més foscos de la història recent del nostre país: el robatori i venda de nadons sota els circuits de l’adopció irregular, mitjançant xarxes on participaven des de metges fins a monges, passant per algunes autoritats que deixaven fer.
L’assumpte –d’una gravetat extrema– és conegut, però sembla que ha quedat aparcat definitivament a la taula dels que podrien fer-hi alguna cosa per abordar-lo. La novel·la d’en Bosch ens obliga a posar-nos en la pell d’una persona que descobreix una mentida que capgira completament la visió que té d’ella mateixa i dels que més estima. Som convidats a entrar en un pantà fosc del temps que limita amb dues afirmacions contradictòries. Primera: hi ha injustícies que no prescriuen mai encara que la llei així ho estableixi. Segona: no podem jutjar el passat amb els ulls del present. En aquest pantà fosc i oblidat, el dolor de les víctimes és incurable: està condemnat a travessar un pont fràgil d’ambigüitats morals en funció del context històric. Aquest comerç de criatures, que comença sota el franquisme i perdura durant la democràcia, va ser possible perquè els comportaments que el sustentaven sorgien d’una percepció totalment distorsionada del bé i del mal, la qual cosa explica –més els silencis ben greixats– la crosta d’impunitat que ha protegit els malfactors que van enriquir-se amb aquestes xarxes.
Xavier Bosch ens arrossega a un pantà fosc de la història recent
Llegint la novel·la d’en Bosch, ens indignem amb aquest país i, després, comprenem que és el que ens permet mirar el dolor de cara. Anava a escriure que també perdonem, però això no ho sé del cert. Perdonar és un exercici imprescindible que exigeix un silenci que ara no tenim.