ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Andreotti a Waterloo
6843
post-template-default,single,single-post,postid-6843,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 mai 2021 Andreotti a Waterloo

Després de diversos mesos de vodevil, l’independentisme català assumeix públicament que no existeix: hi ha projectes molt diferents que es denominen independentistes. Ho vaig dir a TV3 durant la nit electoral del 14 de febrer i els meus companys de taula em van mirar com si fos un marcià. Ho repeteixo: no hi ha independentisme, hi ha diversos independentismes i, a més, són irreconciliables. Ja tocava elevar a oficial el que és real.
 
Del moviment de Pere Aragonès per evitar la repetició electoral i quedar en mans de Puigdemont, el primer efecte per destacar és la possibilitat que Junts es converteixi en un partit d’oposició, com propugnen Laura Borràs i diversos independents, des de la nit en què ERC els va arrabassar el primer lloc del bloc. Però aquesta possibilitat xoca frontalment amb l’ànima convergent que perviu en aquestes sigles, una cosa que no és exclusiva dels consellers Calvet, Sàmper i Budó; també comparteixen aquest sentit del poder els presos Rull, Turull i Forn, i els gairebé dos-cents càrrecs que sortirien automàticament del Govern. L’ànima institucional convergent, en canvi, s’ha evaporat de les bases del puigdemontisme, com va quedar clar en les primàries en les quals Borràs va arrasar.
 

Hi ha independentismes irreconciliables, no es tracta de simple desconfiança entre socis; és canibalisme

 
Encara que Jordi Sànchez havia dit que Junts podria deixar els seus vots per a la investidura sense formar part del Gabinet, Puigdemont té l’última paraula i dissabte va aparèixer per advertir que els seus no es deixaran trepitjar. I Elsa Artadi va afegir ahir que “Junts mai no ha dit que regalarem gratis els vots”. Anava de farol el secretari general, pres a Lledoners, quan va oferir investidura sense ser al Consell Executiu? Per completar el còctel, la direcció de Junts preguntarà a la militància, un exercici de resultat imprevisible, ja que per imitar la CUP cal ser tan llest (i organicista) com els anticapitalistes.
 
Mentre a ERC hi ha una estratègia clara, a Junts no hi ha cap estratègia (malgrat els esforços de Jordi Sànchez) i tot es regeix per la tàctica que Puigdemont inspira a partir del seu periple judicial a Europa. Els juntaires esperen que no engegui la taula de diàleg i que Pedro Sánchez congeli l’agenda catalana; creuen que el “com pitjor, millor” els tornaria a col·locar com a primera opció independentista, una cosa que els porta a denunciar cada dia l’aposta dels republicans com a sospitosa. No es tracta de simple desconfiança entre socis, és canibalisme. Per tot això, els dos partits –passi el que passi amb el Govern– proven de fixar un relat que associï el fracàs independentista a l’altre, per debilitar-lo i acabar amb l’empat de facto que hi ha a les bases del procés.
 
El fantasma de Giulio Andreotti passeja avui per la residència de Puigdemont a Waterloo. S’atribueix una frase molt recordada al cèlebre polític italià: “el poder desgasta qui no el té”.
 
Podria corroborar-ho el fantasma de Joan Reventós, el socialista que hauria pogut cogovernar amb Pujol el 1980, però el PSC va rebutjar aquella opció i va regalar als convergents l’autonomia. El meu vaticini: si Junts se’n va a l’oposició, es trencarà.

Etiquetes: