ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Llibertat, parc temàtic
6853
post-template-default,single,single-post,postid-6853,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 mai 2021 Llibertat, parc temàtic

La gent que va sortir al carrer la mitjanit del passat dissabte a celebrar el final de l’estat d’alarma i es va treure la mascareta i s’anava abraçant amb tothom no és imbècil, però ho semblava. Tots podem semblar imbècils en un moment o altre, començant pels membres del Govern espanyol, que –per por de ser impopulars– han establert que siguin els jutges els que decideixin dins de cada autonomia quines restriccions es poden aplicar o no, començant pel toc de queda; novament, la pilota més incòmoda passa als tribunals. D’altra banda, tinguem ben present que els professionals sanitaris han advertit amargament de la frivolitat temerària que va representar convertir la matinada de diumenge en una festa de celebració del fals final de la pandèmia. La broma és sinistra.
 
Els legisladors no han aprovat (i han tingut mesos per fer-ho) una normativa que permeti fixar restriccions sense haver d’imposar l’estat d’alarma. Els nostres representants han fallat. Però no podem dissimular: els ciutadans de les societats (aparentment) opulentes tenim un problema amb l’exercici de la nostra llibertat i no és influència només dels discursos populistes de figures com Díaz ­Ayuso, la cosa ve de lluny. I no es tracta tampoc de criminalitzar ni de disculpar ningú, perquè aquest no és un debat entre autoritarisme i tolerància, com pretenen els que viuen en la plastilina dels arguments infantiloides. Arran de la pandèmia, han proliferat els liberals, els llibertaris i els dissidents de cubata (i de bo­tellot), que intenten vendre sopars de duro ideològics. Són com els fantasmes (digitals i analògics) que legitimen els discursos d’odi a partir del combat contra la correcció política.
 

Només hi ha dos horitzons possibles: el nihilisme desbordat o la policia multant

 
La llibertat no és un parc temàtic a la mida del paternalisme oportunista dels governants. No ho és ni hauria de ser-ho. Les imatges dels que van escenificar el carnaval invers del “fora mascaretes”, la matinada de diumenge, fan pensar en un exorcisme pal·liatiu que oculta les irresponsabilitats dels polítics a canvi de posar en primer terme el show irresponsable d’una petita part de ciutadans. És un intercanvi simbòlic, que salva les vergonyes dels gestors públics a canvi de la mutació momentània de la ciutadania en massa extra­viada. Un negoci dubtós. Quan l’administrat exerceix una llibertat sense responsabilitat només hi ha dos horitzons possibles: el nihilisme desbordat o la policia multant. En ambdós casos, hem fracassat.
 
Denunciar l’estupidesa infinita d’actuar com si la pandèmia hagués passat no és un assumpte de moral, és un assumpte polític i, com a tal, ha de ser tractat. És un cas clar de preservació de l’interès general i de compromís amb els altres. Ni el conseller d’Interior ni l’alcalde de torn han de demanar la gent “que es porti bé”, això és ridícul. Ni el doctor Simón ha de declarar que se sent decebut, com si fos un tiet a qui han deixat sense lloc a taula. El que toca és exigir que el ciutadà tingui presents els límits de la seva conducta en aquestes circumstàncies, qualsevol altra cosa ens apropa a l’abisme. Uns límits que van obviar-se mentre els malalts continuaven ingressant a les ucis, un contrast d’una obscenitat in­suportable, com va remarcar l’amic Carles Francino. Els participants en l’estampida festiva del passat cap de setmana han estat tractats pels nostres governants com nens mal­criats per part de pares passotes.
 
Aquest fenomen el va descriure perfectament el filòsof alemany Peter Sloterdijk en un llibre publicat fa vint anys: “La massa postmoderna és una massa mancada de cap poten­cial, una suma de microanarquismes i solituds que ja no recorda gairebé l’època en la qual ella –excitada i conduïda cap a si mateixa a través dels seus portaveus i secretaris ge­nerals– tenia el deure i volia fer història en virtut de la seva condició de col·lectiu prenyat d’expressivitat”.

Etiquetes: