ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Sentiment de culpa
6855
post-template-default,single,single-post,postid-6855,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

16 mai 2021 Sentiment de culpa

En un article de Zadie Smith trobo una cosa que és clau per entendre la política del nostre temps: “Quan penso en els meus pares, sovint m’assalta un cert sentiment de culpa per haver fet les coses que ells mai no van poder fer i per haver-les fet a costa seva, fent servir el seu temps, com si no fossin res més que això: guardians del temps”. Puc subscriure com a pròpia la reflexió de l’escriptora anglesa, malgrat que les nostres res­pectives circumstàncies personals no tenen res a veure, tret del fet de formar part tots dos de l’anomenada ­generació X, la que ve després dels baby boomers . La culpa per gaudir d’un món menys bèstia que els meus pares pot ser un fals problema, però us asseguro que condi­ciona la meva mirada sobre la realitat. I és una culpa que també xoca amb les queixes i retrets que ens deixen anar, sovint, els millennials .
 
El que passa entre les diferents generacions construeix consciència política. La forma com els meus pares es van au­toexplotar sota el desarrollismo franquista (com tanta gent) perquè jo tingués un futur millor que el que van tenir ells ha in­fluït poderosament en la meva idea de l’esforç, de la respon­sabilitat i del mèrit. També en la meva idea de la llibertat i la igualtat. Suposo que és per això que no em permeto certes fri­volitats (de dreta o d’esquerra) ni certes simplificacions, ja que encara veig avui els rostres cansats dels meus progenitors, enganxats a la roda de la plurio­cupació per convertir-se en una cosa propera a aquella classe mitjana precària que va sorgir sota la dictadura. Un curiós efecte col·lateral de tot això és que no suporto els progres de saló ni els liberals de cartó ­pedra, productes tots dos d’un menyspreu dogmàtic incurable per l’experiència complexa i concreta de la gent.
 

No suporto els progres de saló ni els liberals de cartó pedra

 
La política que m’interessa és la que, d’alguna manera, recorda el cost tremendament salvatge que va tenir l’aposta dels nostres pares per construir aquest món que habitem, renunciant
a tant i sent conillets d’Índies (sense saber-ho) d’una mo­dernitat improvisada, tardana, rònega i bastant buida. Ells no s’han queixat mai. Sapiguem estar a la seva altura, si pot ser.

Etiquetes: