ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els líders més estimats
6858
post-template-default,single,single-post,postid-6858,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 mai 2021 Els líders més estimats

Aquest cronista hauria dit que l’abstenció passaria factura als partits independentistes en cas de repetició electoral, però el sondeig que ha publicat La Vanguardia indica que tant ERC com Junts creixerien en escons i percentatge, només la CUP experimentaria un petit retrocés. Això posa sobre la taula la distància entre el malestar del votant independentista per unes trifulgues que no entén i el seu comportament final en cas que sigui cridat novament a les urnes. El fet que els indults dels presos del procés no arribin és un al·licient fort perquè les ­bases mantinguin la mobilització, malgrat la discòrdia entre els dos partits grans del bloc. Amb tot, hi ha una dada secundària que aporta aquest sondeig que mereix molta atenció: els electors que puntuen més alt els seus líders són els de Junts, cosa que fa que Carles Puigdemont obtingui un 8,1 (que contrasta amb el 5,1 que li atorguen els votants d’ERC). Mentrestant, tant Jordi Sàn­chez com Laura Borràs assoleixen un 7,8 entre els seus partidaris.
 
Què ens diu això? En primer lloc, que el partit independentista que té unes bases (votants i simpatitzants) més satisfetes amb els seus líders és Junts, la qual cosa revela que les decisions que ha pres Puigdemont han reforçat el seu lideratge, tot i rebre crítiques des de fora (o des de dins, sempre amb sordina). En segon lloc, que la indefinició estratègica de Junts no és percebuda pels seus seguidors com un problema, prioritzen –cal suposar– altres coses. I, en tercer lloc, que les disputes entre els sectors de Junts, tot i provocar soroll, no posen en crisi les lleialtats dels seus electors, que són els més convençuts respecte de les figures que els representen. La conclusió és rellevant i cal prendre’n nota: Puigdemont ha aconseguit blindar de manera molt eficaç la seva aposta política malgrat que el seu partit és un conglomerat inestable de sensibilitats diverses i en pugna.
 

La indefinició estratègica de Junts no és percebuda pels seus seguidors com un problema

 
Aquesta circumstància fa que les bases de Junts siguin poc permeables a una correcció estratègica com la que impulsa ERC. Dit d’una altra manera: el votant de Puigdemont ni vol ni pot abandonar la bombolla, la qual cosa també acaba limitant el marge d’acció de Waterloo i de Jordi Sànchez, en una retroalimentació que, sobretot, beneficia el nucli purista que (sorgit al voltant de Torra) integren Borràs, Costa, Dalmases, Canadell i altres. Figures com el conseller Calvet i altres convergents de tradició institucional, inclosos els presos Rull, Turull i Forn, es veuen obligades a acceptar plantejaments dels quals discrepen.
 
Puigdemont no explica quin pla té, més enllà de repetir el “no surrender” i expressar la seva total desconfiança en Pedro Sánchez. El votant de Junts no necessita res més: fa un salt de fe. Alguns filòsofs descriuen el salt de fe com l’acceptació d’un intangible sense necessitat de cap prova. Mentrestant, el votant d’ERC pensa que el Gabinet espanyol no és de fiar, però accepta la lògica del mal menor. En les bases del procés, hi ha un empat diabòlic entre creients intensos i es­cèptics que busquen esquerdes per avançar.

Etiquetes: