ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | L’animal que portem dins
6875
post-template-default,single,single-post,postid-6875,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

30 mai 2021 L’animal que portem dins

Durant molts anys he pensat que tothom, en aquest país, és fan de Bruce Springs­teen i que si hom no n’és, comet una mena de pecat mortal. El traspàs de Franco Battiato, fa pocs dies, m’ha fet descobrir que no estava sol i que, pel que sembla, hi ha un club força nombrós d’admiradors de l’artista sicilià, discrets i silenciosos, que hem buscat el centre de gravetat permanent sense dir-ho a ningú. La veritat és que, amb la mort de Battiato, he tingut una mena de revelació que té a veure amb accedir al secret que, segons escriu l’afinat Javier Gomá al pròleg d’ Un hombre de cincuenta años , se’ns ofereix quan arribem a aquesta edat: “Melangia davant del cadàver: això és el que queda després de travessar les aigües gelades del coneixement”.
 
Se’ns moren els progenitors i, com diu també el filòsof i dramaturg, es trenca el mirall que ens regalen els altres i “ens quedem amb nosaltres mateixos, independents i fràgils”. El mateix dia que em van posar la primera dosi de la vacuna contra la covid –Pfizer, per ser exactes– vaig tornar a escoltar una cançó de Battiato que tenia mig oblidada: L’animale . M’agradava molt quan tenia vint anys, però fins ara no he comprès el que diu. És com si hagués jugat tot sol a cuit i amagar durant tres dècades. La sensació és plaent i dolorosa alhora. Us ha passat mai? Mentre feia cua per la punxada, se’m van fer presents els amics i els amors perduts, convocats per les notes del mestre. Vaig ser ­engolit per un forat negre, immens. Fràgil: em vaig trencar.
 

Amb la mort de Franco Battiato, he tingut una mena de revelació

 
La peça és, probablement, una de les grans cançons d’amor del segle XX, un himne: “Ma l’animale che mi porto dentro /Non mi fa vivere felice mai / Si prende tutto anche il cafè / Mi rende schiavo delle mie passioni / E non si arrende mai e non sa attendere / E l’animale che mi porto dentro vuole te”. L’animal que portem dins. I els morts que contemplem quan descobrim que, afortunadament, la bèstia ens ha salvat de ser feliços. El neguit incurable era la llibertat que arribava sense avisar.
 
No sento cap nostàlgia pel ­jove que partí. Només em sap greu no haver conegut personalment Battiato per donar-li les gràcies.

Etiquetes: