07 jun 2021 Pel·lícula mal doblada
L’escena té lloc al Parlament de Catalunya. Ramon Espadaler, antic dirigent de la desapareguda Unió Democràtica (els socis de Convergència) i exconseller d’Interior, formula una pregunta, des de la seva actual condició de diputat elegit a les llistes del PSC, al titular d’Interior del Govern Aragonès, Joan Ignasi Elena, exdirigent dels socialistes i avui en l’òrbita d’ERC (soci de Junts, partit sorgit de l’espai postconvergent). El decorat és el mateix de quinze anys enrere, però els actors han intercanviat els seus papers. El temps modifica idees i afinitats, transforma visions, separa i agrupa gent.
Espadaler i Elena són dos exemples respectables de com el procés ha reconfigurat compromisos, fins i tot més del que podem veure a primer cop d’ull. Durant l’última dècada, el catalanisme s’ha convertit, principalment, en independentisme. Elena ha seguit aquesta via, Espadaler no ho ha fet. Tots dos són tipus raonables, que buscaríem per facilitar acords. Em sembla que figures d’aquest estil tindran protagonisme a partir d’ara, si la lògica de blocs es flexibilitza i hi ha voluntat de lligar consensos per sobre i per sota del conflicte.
Avui, el Govern administra les restes d’un relat caducat, que només ERC s’ha atrevit a revisar
L’independentisme català va triomfar en forjar un relat potent a partir del 2012 (“el dret a decidir”), però va fracassar en les decisions polítiques, sobretot després de la celebració de la consulta participativa del 9 de novembre del 2014, quan l’acceleració dels temps, la desconfiança, el menyspreu del principi de realitat, i l’actitud autoritària de Madrid van abocar una demanda democràtica de pes històric al col·lapse. Avui, el Govern administra les restes d’un relat caducat, que només els republicans s’han atrevit a revisar parcialment. Aquesta narrativa gastada forma part del que es va aparcar per evitar noves eleccions: l’estratègia independentista. Per això, el nou Executiu català sembla, a estones, una pel·lícula mal doblada, en la qual els diàlegs no lliguen amb l’escena que veiem. Fins quan durarà això?
Aragonès i els seus consellers continuen utilitzant el terme ambigu “embat democràtic”, que sembla destinat a envernissar d’unilateralisme el que és possibilisme. Ahir mateix, en aquestes pàgines, el vicepresident Puigneró –després d’aclarir que la via unilateral no és la primera opció– va afirmar que l’1-O “ja vam demostrar” que aquesta “és possible”. El número dos del Govern sap que això no va ser així, però evita que el relat-miratge s’esvaeixi. Més ambigüitat. De moment, la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, és l’única disposada a desmarcar-se del guió processista primigeni, en declarar que “el que no va encaixar bé a escala internacional va ser la qüestió d’organitzar un referèndum unilateral”; li van caure al damunt les malediccions dels talibans de torn.
Les unilateralitats de l’Estat tampoc no tenen premi. El Consell d’Europa votarà aviat una resolució molt dura amb la justícia espanyola i la sentència del Tribunal Suprem, a més de fer una crida al diàleg. Això s’ha sabut la mateixa setmana que el Tribunal General de la UE ha tornat la immunitat temporalment als eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí. També a Madrid molts haurien de reescriure el seu conte català.