10 jun 2021 La nova etapa i les derrotes
Es diu que estem entrant en “una nova etapa”. Segur? De moment això és una percepció, és un desig i és, també, una suma de discursos que expressen intencions des d’un to que fuig del xoc. La relació –sempre fràgil– entre percepció i realitat és la base de la vida política en una democràcia. Ara, sobre les percepcions, es produeixen debats intensos i es prenen decisions importants, una manera de fer que les enquestes pretenen objectivar. El to és ara el contingut; d’aquí uns mesos, caldrà omplir-lo amb avenços tangibles.
Què vol dir, exactament, que el conflicte català ha entrat en una nova etapa? Al meu parer, aquest enunciat engloba tres situacions simultànies: la normalització de les relacions entre el Govern de la Generalitat i l’Executiu espanyol, la coincidència de Pere Aragonès i Pedro Sánchez a preservar el diàleg (sense definir, però, quin recorregut tindrà), i l’aplicació dels indults per als líders del procés condemnats. És obvi que la sortida de la presó dels dirigents independentistes modificarà substancialment l’ambient que vivim des de l’octubre del 2017, com admeten en privat també aquells que no volen donar importància als indults. Això no fa oblidar que hi ha moltes altres persones processades per l’1 d’octubre.
Ha començat la batalla final per la interpretació del postprocés
Molta gent celebra aquest nou to i aquest nou clima polític. Aquest carrer és molt ample a Catalunya i cal aprofitar-ho per recosir complicitats. Però la nova etapa ha estat rebuda també com “una derrota” o “una rendició”, per dos actors molt diferents, la qual cosa és paradoxal. D’una banda, les dretes espanyoles (més alguns companys de viatge) consideren que la Moncloa i el PSOE han cedit al que anomenen “xantatge” dels independentistes, i presenten els indults com una ruptura constitucional i, fins i tot, com un “suïcidi” de l’Estat, en paraules d’Aznar. De l’altra, Junts, la CUP i l’ANC han reaccionat durament a la renúncia a la via unilateral que Oriol Junqueras ha fet en una carta publicada a l’ Ara , on també escriu que “seria una ingenuïtat creure que el diàleg polític amb l’Estat donarà fruits tangibles de forma immediata, però creure que en podem prescindir seria una irresponsabilitat caríssima”. El líder d’ERC fa un pas important per eliminar la dissonància cognitiva (fabricada també al seu dia pels republicans) que debilita la credibilitat de l’independentisme. Afortunadament, el Govern fa un esforç per quedar al marge de la picabaralla.
Centralistes de dreta i una part de l’independentisme se senten amenaçats, i malden per traslladar a les seves parròquies respectives el perill del marc de la rendició o la derrota. Vull recordar que Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, va manifestar que els indults “políticament ens desarmen i internacionalment són nefastos”. Ha començat la batalla final per la interpretació del postprocés: la carta de Junqueras va tenir una rèplica immediata de Jordi Sànchez i del grup parlamentari cupaire. A Madrid, aquesta pugna pel sentit del moment també es dona, n’hi ha prou amb constatar les opinions contraposades a El País.
Un diari del País Basc va fer el següent titular en portada dimarts, sobre la foto de l’encaixada de punys de Pedro Sánchez i Pere Aragonès: “Distensión y renuncia a la uniteralidad”. Quin cost tindran els indults per al PSOE? Quin cost tindrà el gir possibilista per a ERC? Molt menys del que sembla a l’univers inflamat de Twitter. La gran ironia és que, a la pràctica, Junts i la CUP també s’han apuntat al pragmatisme, per bé que han convertit la reivindicació de la via unilateral en un factor de distinció purament simbòlic, atès que tothom sap perfectament que no han canviat les condicions que van fer impossible aquest camí. Posar la unilateralitat en el centre és un fals problema, que amaga el repte essencial: l’independentisme ha de convèncer encara molts catalans i ha de reescriure el seu guió.