14 jun 2021 La síndrome Macià
S’està rifant qui serà el dirigent de l’independentisme que viurà la síndrome Macià. A qui li tocarà? Junqueras? Aragonès? Sànchez? Fem memòria: el principal líder de masses del catalanisme dels anys vint esdevé primer president de la Generalitat moderna el 1931, arran de les municipals del 12 d’abril, que precipiten l’exili d’Alfons XIII. Després que Lluís Companys ho fes des del balcó de l’Ajuntament, Francesc Macià va proclamar, el 14 d’abril des del balcó de Palau, la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.
El govern provisional de la Segona República espanyola va enviar una delegació a Barcelona per convèncer l’Avi que fes marxa enrere i acceptés un govern autònom sota el nom de Generalitat, inspirat en la institució suprimida per Felip V. El rebel de Prats de Molló va transigir. Macià va confessar que “avui faig el sacrifici més gran de la meva vida”. Malgrat aquest episodi, per a una gran majoria el president va convertir-se en un mite intocable i estimat, per sobre de tots els partits.
La història no es repeteix mai, però hi ha actituds, paraules i circumstàncies que semblen clonar-se
Des del camp separatista que no s’havia integrat a ERC van sorgir crítiques molt severes a la figura de l’ex-tinent coronel que, sota la dictadura de Primo de Rivera, havia propugnat la secessió de Catalunya mitjançant la via insurreccional. Antics camarades de Macià van escriure això sobre el dia que ell va acatar el dictat de Madrid: “Aquella tarda finia una època de doctrina idealista, soterrant-se Catalunya per qui sap fins quan; i queia l’ídol més alt que Catalunya amb vint-i-cinc anys havia tingut”. Al llibre Catalunya, poble dissortat , de 1933, J. Casals i R. Arrufat fan aquesta descripció de les hores posteriors al 14 d’abril: “Macià donava la sensació que no sabia el que tenia entre mans; aquell comandament no sabia com posar-lo en funcions. Amb el telèfon a les mans, no parava de telefonar a Madrid, preguntant què era el que havia de fer. Alcalá Zamora demanava amb insistència que Macià i Catalunya els ajudés, que es posessin al seu costat, etcètera”. Des de la banda contrària, Francesc Cambó és igual de dur: “Fins llavors, Francesc Macià s’havia posat personalment en ridícul manta vegada; ara, i des del poder suprem del seu país, també hi havia posat Catalunya”.
Tot això s’assembla massa al nostre present. La història no es repeteix mai, però hi ha actituds, paraules i circumstàncies que semblen clonar-se. La recent carta de Junqueras, en què el líder d’ERC renuncia a la via unilateral, ha provocat reaccions irades que tenen el mateix to dels atacs dels que van sentir-se decebuts per Macià. Al seu torn, l’article de rèplica de Jordi Sànchez també ha donat lloc a crítiques ferotges, dins i fora de Junts, contra el secretari general d’aquesta formació, per recordar que l’1-O era, inicialment, per pressionar Rajoy perquè acceptés un referèndum a l’escocesa. La síndrome Macià sobrevola l’actualitat. També podria acabar rebent Aragonès. Fins i tot Puigdemont podria ser víctima de la síndrome Macià, perquè l’expresident va cometre l’error d’obrir la porta del seu partit als puristes més tòxics, aquells que veuen “traïdors” a cada cantonada.