24 jun 2021 El vidre
Ahir va ser un dia important, malgrat que hem dit i repetit que els indults només són un interruptor per poder fer política, no pas la solució al conflicte català. Els líders del procés han estat indultats per l’Executiu espanyol, cosa ben rebuda per una immensa majoria a Catalunya, on els contraris a aquesta mesura són molt minoritaris. Formo part dels que pensen que aquestes nou persones no haurien d’haver entrat mai a la presó i, per tant, he celebrat que tornin a ser lliures, malgrat que, com diu el professor Joan J. Queralt, aquests indults semblen una mena de llibertat condicional, atès que inclouen la reversibilitat i altres incrustacions peculiars. En tot cas, som en un canvi de rasant. No menystinguem aquest moment. L’interruptor convida a fer política. Ara, no siguem ingenus: això no serà gens fàcil, hi ha moltes inèrcies en contra.
Per fer política, cal parlar molt. A partir d’ara, ja es podrà parlar amb Forcadell, Junqueras, Forn, Rull, Romeva, Turull, Bassa, Sànchez i Cuixart sense un vidre pel mig. Quan visitàvem els dirigents independentistes empresonats, un vidre ens separava d’ells i havíem de fer servir un intercomunicador per escoltar el que ens deien i fer arribar les nostres paraules. L’exercici era complicat i alentia la conversa, un vidre pot ser com una muralla. Guardo un record molt especial de la trobada que, amb un vidre pel mig, vaig mantenir amb Carme Forcadell al centre penitenciari de Mas d’Enric, al Catllar, al setembre del 2019. Va ser una entrevista off the record i, per tant, no en divulgaré el contingut, però sí que puc explicar la forta impressió que em va causar la sinceritat i claredat analítica exhibides per l’expresidenta del Parlament. En aquella ocasió, el vidre es va anar esvaint a mesura que parlàvem, i vaig poder accedir a una perspectiva inèdita del procés i els seus avatars, més enllà i més ençà de les grans proclames. Vaig animar Forcadell a explicar, algun dia, el seu testimoni públicament; no sé si ho farà.
Els indultats que aspiren a tenir un paper polític han de parlar més clar
Les dones i homes que ara recuperen la llibertat deixen enrere el vidre antipàtic dels locutoris de la presó, però no poden desempallegar-se d’un altre vidre, que condiciona la seva comunicació amb la societat, tant o més que les advertències dels jutges. Em refereixo al vidre invisible de les consignes i les argumentacions automàtiques. Entenc que hi ha un moment per a les grans frases –com les que es van dir ahir davant la presó de Lledoners–, però els dirigents indultats que aspiren a tenir un paper polític han de trencar el vidre que els impedeix parlar més clar. Què vull dir? Que han de revisar el nexe entre el que diuen, el que han fet i el que diuen que faran. Siguem justos: Oriol Junqueras i Jordi Sànchez han començat a fer-ho, i això els ha costat les irades reaccions dels vigilants de la bombolla. Però aquesta voluntat de parlar clar ha d’anar a més, no pot ser intermitent. I ha de ser compartida per més figures.
Massa vidre porta a la trencadissa. Hi ha sectors de l’independentisme que pretenen presentar els indults com una derrota, una submissió o una traïció (mentre les dretes espanyoles fan una operació equivalent des de Madrid contra el Gabinet de PSOE i Podem), una batalla pel relat que projecta cap el futur els malentesos del procés, com un nus dins d’un altre nus. Migranya. Alhora, hi ha una altra pugna –més soterrada– entre els que apunten que els indults arriben gràcies al que ha fet l’exili i els que afirmen que són el resultat de la feina de l’interior.
L’independentisme viu tan obsessionat per aquesta competició de narratives basades en el termòmetre del sacrifici i l’astúcia que cada vegada que un dirigent prova de parlar clar hi ha un daltabaix. Però la nostàlgia de la barricada és tan antipolítica com l’immobilisme dels que rebutgen la via escocesa. Cal trencar aquesta pinça.