ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Dos capitans, cap general
6939
post-template-default,single,single-post,postid-6939,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

08 jul 2021 Dos capitans, cap general

Els pobles que viuen en crisi perpètua, com el català, adopten la ironia com una manera de sobreposar-se a les dificultats. Això és el que venia a dir el filòsof Josep Ferrater i Mora. La ironia va estar present a la trobada d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont ahir a Waterloo; la ironia permet endolcir el ressentiment i facilita la represen­tació. Ha estat la primera vegada que els dos dirigents s’han vist en persona després de la declaració fake d’independència del 27 d’octubre del 2017, una jornada en què res no era el que semblava, tot i que el món independentista encara no s’ha posat d’acord sobre la naturalesa d’aquell holograma de cares llargues a les escales del Parlament.
 
La llegenda del catalanisme entronitza Enric Prat de la Riba com a pare fundador, celebra Francesc Macià com a icona d’una plenitud efímera i plora Lluís Companys com a màrtir d’una repressió devastadora. Després, les figures ballen com les taules que tenen una pota més curta que l’altra: Josep Tarradellas i Jordi Pujol són tòtems esquerdats, per motius diversos; simbolitzen les grandeses i les misèries en l’exercici del ­poder. El nou independentisme projecta dos ­líders que volen superar aquestes estampes, Puigdemont i Junqueras, i tendeix a oblidar el mandatari que encarna el canvi de men­talitat, que és Mas. Ara com ara, l’inde­pendentisme té dos capitans (que es fan
una foto plegats però malfien l’un de l’altre) i cap general.
 

La rivalitat tòxica entre Puigdemont i Junqueras els afebleix a tots dos

 
Què separa Puigdemont i Junqueras? Principalment, el passat recent i la manera com cadascun l’explica i el projecta. També els separa l’estratègia (que no deixa de ser el resultat de com llegeix els fets d’octubre del 2017 cada líder) i l’experiència personal davant la punició de l’Estat: un acaba a la presó i l’altre a l’exili; les perspectives són tan di­ferents que els consensos de fons esdevenen impossibles. També els separa el llenguatge que empren. Així mateix, la política a Madrid i la relació amb el Gabinet espanyol marca una ratlla. Finalment, més que la ideologia en sentit estricte, el que els allunya són les respectives cultures polítiques, així com el fet que un té experiència institucional (alcaldia de Girona) i l’altre és un professor que arriba, de retruc, a dirigir unes sigles històriques.
 
Els dos capitans, en canvi, estan units per l’objectiu de la independència, pel Govern (on els seus partits són socis), per la repressió de la justícia espanyola i –el factor més important– per les expectatives de les bases de l’independentisme, que celebren la reunió d’ahir a Waterloo. El mite de la unitat –que ha sobrevolat el procés des del primer dia– xoca amb la realitat d’una pugna infinita per construir un gran partit que concentri tots els votants que anhelen la secessió.
 
Puigdemont i Junqueras pretenen construir el mateix projecte: una versió catalana de l’Scottish National Party (SNP), força que a Escòcia aglutina gairebé tot l’independentisme. Això seria un fet si es donés una absorció o una fusió entre ERC i Junts, hipòtesis avui improbables. El que hi ha a Catalunya és un empat entre dos partits mitjans, avui amb predomini republicà, arran de les últimes eleccions autonòmiques i generals. Un SNP català donaria lloc, en teoria, al sorgiment d’un general de l’independentisme, que seria el líder incontestable que ara no existeix. La rivalitat tòxica entre Puigdemont i Junqueras els afebleix a tots dos, i frena les possibi­litats de l’independentisme en general.
 
Madrid mira i espera: la divisió actual afavoreix els interessos de l’Executiu espanyol.

Etiquetes: