11 jul 2021 Fer seixanta anys
Òmnium Cultural fa seixanta anys. Aquesta entitat va ser creada per un grup de prohoms en temps del franquisme per evitar que la cultura catalana esdevingués un simple residu folklòric, un trasto arqueològic, la postal d’un impossible idealitzat. Avui, Òmnium és una de les organitzacions de la societat civil d’aquí amb més socis, un espai on gent diversa es troba per treballar des de baix en la millora d’aquest país, en el qual, a vegades, cal demanar perdó per parlar en català. Catalunya és un lloc tan estrany que et poden qualificar de supremacista o de coses pitjors si demanes que el metge, el dependent de la botiga o el jutge t’entenguin en català (i que parlin el que vulguin, esclar). Això converteix els catalanoparlants –ens converteix– en espanyols de segona i en europeus de tercera.
Quan vam anar per les ciutats i pobles de Catalunya presentant l’edició en català de La Vanguardia , la primavera del 2011, vam comprovar que molts lectors estaven contents perquè el seu diari de tota la vida els parlava finalment en l’idioma amb el qual ells pensen, estimen i viuen. Des d’aquell dia, és normal que cadascú pugui llegir aquest rotatiu centenari en la llengua que sent més propera. És aquesta normalitat la que, des dels temps difícils de la dictadura, propugna Òmnium, a partir d’una visió dinàmica i oberta de les identitats que l’enyorada Muriel Casals va potenciar com a presidenta, i que l’amic Jordi Cuixart –feliçment lliure des de fa poc– ha fet seva, amb l’entusiasme que el defineix.
Òmnium Cultural no és només la promoció de la llengua catalana
Però Òmnium no és només la promoció del català. És moltes més coses, relacionades amb l’educació, la integració de les persones migrants o l’ajut als creadors. Òmnium no és tot el país (ni pretén ser-ho), però la societat catalana no s’explicaria sense la molta i bona tasca que fa aquesta entitat, que
–per cert– funciona gràcies a les quotes dels seus socis i no gràcies a subvencions, com alguns repeteixen amb mala fe.