ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El miratge letal
6948
post-template-default,single,single-post,postid-6948,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 jul 2021 El miratge letal

Com a ciutadà responsable que ha fet cas de totes les indicacions, recomanacions i prohibicions de les autoritats per frenar la pandèmia del coronavirus, confesso que estic em­pipat i desfibrat davant el panorama que estem vivint. Em costa d’entendre la manera de fer del Govern en aquest assumpte a partir del mes de juny, i també em resulta un misteri la manera peculiar d’actuar d’aquells conciutadans meus que –tinguin l’edat que tinguin– han de­cidit comportar-se com si l’amenaça ja no existís, sense vacunar-se, sense fer quarantena quan toca i sense ­observar les mesures bàsiques de prevenció que hem anat aprenent. En resum: sento que, d’alguna manera, m’ha fallat l’administració i m’està fallant una part dels que, com un servidor, paguen impostos i accepten que algú (triat a les urnes) s’ocupi de l’interès general. Els professionals sanitaris, com sempre, són al peu del canó, aquests no ens fallen, afortunadament.
 
Josep Corbella, el periodista d’aquesta casa que cobreix aquestes qüestions, va publicar ahir una anàlisi molt esclaridora on feia servir l’expressió “operació d’autoengany col·lectiu” per descriure la situació actual. Un auto­engany en què –com ell subratllava– els mitjans també tenim una part de responsabilitat. Corbella afegia que els ­senyals d’alarma relacionats amb la va­riant delta –molt virulenta– van ser ignorats per les autoritats catalanes i substi­tuïts per missatges triomfalistes que connectaven amb les expectatives que tots ens hem fet d’un estiu –teòricament– més normal que el de l’any passat. En pocs ­dies, el ­Govern ha capgirat el seu discurs si us plau per força i ara estem descon­certats: la confusió no alimenta la con­fiança, més aviat tot el contrari, i això ­afavoreix el campi qui pugui. En aquest desori, el ­botellot juvenil del cap de setmana és un exorcisme sense diable que celebra la ignorància fent veure que enalteix la gosadia.
 

Sento que m’ha fallat l’administració i m’està fallant una part de la ciutadania

 
Esment a banda mereix el doctor Ar­gimon, que sembla haver perdut la seva màgia d’orador convincent en posar-se la capa inflamable de conseller, perquè la distància entre un màxim responsable polític i un alt càrrec tècnic és sempre més gran que no sembla a primer cop d’ull. Argimon compareix ara davant dels mitjans i la ciutadania sense cap escut, les decisions sobre la covid a Catalunya són a les seves mans (i a les del president, esclar) i aquesta circumstància el col·loca en un terreny de desgast que no trepitjava durant la seva anterior responsabilitat com a secretari de Salut Pública. La faula d’Argimon és il·lustrativa: els experts ens agraden justament perquè volem creure que estan lliures de pecat; quan l’expert esdevé polític, descobrim que l’art de governar té poc a veure amb les certeses que ens proveeixen les ciències, llavors descobrim que sintetitzar interessos no és tan fàcil com suggereix l’encís del tècnic que parla des del seu hort ben apamat.
 
Sempre l’autoengany. És irònic. El procés sobiranista té molt d’autoengany i ara resulta que som víctimes de la mateixa síndrome en abordar la darrera onada de la pandèmia. Malgrat ser un poble a qui es relaciona amb les virtuts dels fenicis com a bons comerciants, el català sembla caure fàcilment en el parany líric d’una rea­litat altra. Ens fascina el “com sí”. Com si no hi hagués pandèmia, com si poguéssim viure un estiu de postal, com si tothom ja estigués vacunat… De l’autoengany passem automàticament al miratge, que és una fantasia de la nostra ment que desplaça la realitat i la substitueix. Ara, però, el miratge resulta letal: més persones malaltes i més ingressats a les ucis, les dades són contundents. També més morts entre gent jove, que algú ha pintat frí­volament com a invulne­rable. Per ser justos cal dir que el miratge que ens atrapa també és producte de la por dels governants a contradir la ciutadania en ge­neral i alguns sectors econòmics en particular.
 
Com un cop de puny, rebem avui els discursos ofi­cials que ens tornen a demanar més sacrificis contra la covid. Això costarà més que fa un any, el miratge ens ha malacos­tumat, ho teníem a tocar, es deia. Els de dalt ens havien animat i ara ens desanimen: quan és que els hem de creure? Som aquell Sísif que empenyia pendent amunt una gran pedra cada dia. Els que hem ­acceptat sense protestar totes les mesures de l’administració i hem estat empàtics amb els governants desbordats sentim avui una sensació estranya: la responsabilitat que hem exercit s’ha devaluat.

Etiquetes: