19 jul 2021 Fer futur amb vella política
El debat polític i social sobre la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030 a Barcelona produeix un efecte de normalitat una mica estrany. De cop i volta, els partits s’agrupen en funció d’una agenda que el procés gairebé havia fet desaparèixer. A favor d’aquest gran esdeveniment hi ha el PSC, ERC, Junts, PP i Ciutadans. Mentrestant, s’hi han manifestat en contra els comuns i la CUP. Els Jocs Olímpics Pirineus-Barcelona (és la denominació oficial, per ara) constaven al programa electoral dels republicans i dels juntaires i, d’altra banda, en l’acord de govern que van firmar ambdues formacions es parlava de fer una consulta a la ciutadania sobre aquest afer. L’Executiu presidit per Pere Aragonès ja ha comunicat al Comitè Olímpic Espanyol que té la voluntat de començar converses amb el Comitè Olímpic Internacional per “la possible presentació de la candidatura”.
Juntament amb aquesta sensació d’aparent normalitat és inevitable observar la iniciativa sobre uns eventuals Jocs Olímpics d’hivern Pirineus-Barcelona com un retorn a una manera d’imaginar el futur que potser ja no es correspon amb el món que vivim. Quan la capital catalana va impulsar la candidatura dels Jocs Olímpics del 1992, llevat de sectors molt minoritaris, ningú no va qüestionar el projecte. Era evident que el somni olímpic liderat per l’alcalde Pasqual Maragall era una gran oportunitat per modernitzar Barcelona i per projectar el conjunt del país a l’exterior. En aquella època, una de les paraules clau era sinergia . El gran esdeveniment esportiu i mediàtic posava en marxa incomptables sinergies de tota mena, que havien de tenir un efecte multiplicador sobre la vida dels barcelonins i del conjunt dels catalans. Així va ser: la ciutat va canviar la seva fesomia, es va crear un relat basat en una ambició consensuada i va sorgir un orgull col·lectiu que connectava –d’alguna manera– amb l’ideal de la Catalunya ciutat que havia teoritzat el poeta Joan Maragall. Barcelona’92 va ser el darrer capítol d’una història de transformacions que va començar amb l’Exposició Universal del 1888. És una manera d’actuar més pròpia del segle XIX que del XXI.
Tenen sentit moltes de les crítiques que es fan ara al projecte dels Jocs d’hivern
Quan l’alcalde Clos va voler que el Fòrum Barcelona 2004 fos una prolongació de l’estratègia de transformació de ciutat que els Jocs del 1992 havien portat a la màxima expressió va fer-se palès que aquell model s’havia esgotat. Per això tenen sentit moltes de les crítiques que els comuns i els cupaires fan ara al projecte dels Jocs d’hivern, sense comptar amb una dada contundent: la capital catalana és una metròpoli amb el clima propi de la riba nord del Mediterrani.
Ningú no dubta de les bones intencions del Govern Aragonès, però l’empresa en qüestió té l’aire i la música de la vella política. Han de continuar creixent Barcelona i Catalunya a cop de gran esdeveniment universal com si no haguessin canviat les coordenades sobre les quals ens movem? No serà sobrer recordar, per exemple, que la Comissió Europea ha presentat un pla ambiciós de protecció del clima, amb tretze iniciatives legislatives destinades a reduir les emissions de gasos un 55% per a l’any 2030.