14 ago 2021 Cadires a la fresca

Volen que les tertúlies de veïns que es fan als carrers al vespre, davant la porta de casa, sobretot a l’estiu, siguin declarades patrimoni immaterial de la humanitat. És una iniciativa de l’Ajuntament d’Algar, un poble de mil habitants de la serra de Cadis. Es tracta –diuen– de preservar aquest costum, que era molt estès a les Espanyes fins als anys setanta del segle XX, i no únicament en localitats petites, també a les ciutats i als barris d’una gran capital com Barcelona.
 
Hi va haver un temps en què la gent, al vespre, no es connectava a les plataformes de sèries i no tenia aire condicionat (ara en té i no l’engega gaire perquè la factura és desorbitada). Què hi havia? La paraula i el veïnat, res més. I la mecànica era fàcil, no calia grans preparacions: treure cadires al carrer, davant de casa, i seure a xerrar; sovint es feia després de sopar, però també abans, segons els horaris i els llocs. Era una activitat espontània i regular, que coincidia amb les hores en què el sol regalava una mica de descans després de la xafogor. Encara vaig viure-ho, de nen, quan això ja era un fenomen crepuscular en una ciutat on la construcció de blocs de pisos, la televisió, l’augment del trànsit, el turisme i una modernitat precipitada van carregar-se moltes formes de sociabilitat que ara –paradoxes!– hi ha qui vol reimplantar, com qui descobreix la sopa d’all a la llum calenta de les xarxes socials. Per en­tendre el context: el carrer on vivia la meva àvia paterna no estava asfaltat i, quan plovia, el fang permetia que la canalla hi féssim un festival; no descric la ruralia, això era a Vilanova, població ­industrial a tocar de la gran metròpoli. Sí, la nostra modernitat és producte del microones.
 

Hi va haver un temps en què la gent no es connectava a les sèries i no tenia aire condicionat

 
La base d’aquelles tertúlies a la fresca era la contemplació, la xafarderia, la memòria i una altra concepció del temps. Contemplar-ho tot com a forma de coneixement, la xafarderia com a expressió de curiositat i greix de la comunicació, la memòria per vincular l’instant al llegat de la gent gran, i el temps viscut sense el neguit de rebentar-ne els límits, que és el que fem ara. Aquell temps pesava més però, alhora, s’enlairava com si res. Els venedors a la moda dirien que les tertúlies al carrer eren “una experiència”, perquè ara tot ha de ser una expe­riència, però només era la vida normal de moltes persones, ni més ni menys. No era res especial, no cal mitificar-ho avui amb el vernís de la nostàlgia. La gent anava fent, no pretenia tenir experièn­cies, ni falta que li feia.
 La vida de la majoria dels que treien les cadires a la fresca naixia d’una lluita llarga contra la necessitat, la precarietat i la desigualtat. Això no vol dir que no fossin feliços, esclar. Devien ser-ne, més o menys, com ara. En tot cas, vivien sense els nostres estàndards de benestar, que quedi clar. La imatge que conservo d’aquelles rotllanes, amb algunes dones que es ventaven i alguns homes amb la cigarreta als llavis, és la de gent que havia aprés a viure amb el que tenia, sense fer-ne un relat heroic ni una lliçó moral, coses que avui proliferen i constitueixen una matraca incessant.
 
Els que seien a fer conversa no esperaven res, llevat de la marinada o una mica de llevant que fes passadora l’estona; xerrar de tot i de res era de franc. Petits i grans es lliuraven a un exercici ancestral, el primer que les tribus van practicar a la vora del foc, quan l’escriptura era exclusiva de xamans i sacerdots. L’oncle Baixamar, que s’asseia en una petita cadira de boga, m’explica que, en les rotllanes del seu temps, sempre hi havia aquell que badava tota l’estona, com si no hi fos. També recorda que els estiuejants barcelonins, inicialment, no acostumaven a treure les cadires al carrer, fins que –deslliurats de prejudicis– entenien que aquella estona els proveïa de grans beneficis per al cos, la ment i l’esperit, gairebé més que els banys de mar. A vegades, la rotllana o el semicercle de cadires es veia ampliat amb algun passa­volant.
 
El darrer cop que vaig participar d’una tertúlia a la fresca va ser a Alaior, a Menorca, convidat per uns amics generosos de l’apreciat col·lega Marçal Sintes, fa d’això més de vint anys. El cel era clar, els rellotges sobraven i el centre de l’univers era sota els nostres peus. Mentre en Vicent i la Joana amollaven històries i acudits sobre pirates, capellans i fabricants de sabates, la resta escoltàvem, rèiem, menjàvem síndria i érem –sense exagerar– feliços.