ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Imagina Kabul
6986
post-template-default,single,single-post,postid-6986,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

16 ago 2021 Imagina Kabul

Imagina Kabul a la mercè dels talibans. Imagina Kabul des de Barcelona. Imagina el que els passarà als afganesos –i a les afganeses, sobretot– quan tot el país estigui en mans dels talibans. Imagina els debats que tenim aquí (sobre aeroports, museus d’importació, llenguatge inclusiu, Jocs d’hivern i trens que arriben amb retard) en vista de la nova edat mitjana que s’imposa sobre un Estat fallit del qual avui parlen les notícies i que després oblidaràs.
 
Imagina Kabul i recorda el que va dir en una conferència a Barcelona, a finals del mes d’octubre del 2001, Bill Clinton, llavors ja expresident dels Estats Units: el futur del món “serà català o talibà”. La frase va agradar i va permetre que Catalunya –sigui el que sigui per a cadascú– tingués el seu moment de glòria petita i breu, quan va ser comparat el seu model des del punt de vista identitari amb una cosa tan brutal com el règim talibà, fet que no deixa de ser tan forçat com inservible. Clinton va afegir que el nostre país “ha dit no al separatisme, la violència i el terrorisme”, i el va contraposar al camí talibà. En aquell moment el nou independentisme català tenia índexs de vot que no preocupaven les elits locals que van organitzar la xerrada de Clinton i, a més, tothom estava sota l’impacte de l’atac de l’11-S a les Torres Bessones de Nova York. En aquells temps, per cert, José María Aznar havia encarregat una ponència a Josep Piqué sobre “patriotisme constitucional”, esforç lloable que, vist el que va parir la FAES després (incloent-hi diversos conspicus ideòlegs de Vox), va servir de poc.
 

Els talibans han tornat i tots aquells queels patiran no són a la nostra agenda

 
Imagina Kabul i demana’t per la peculiar geopolítica del catalanisme/independentisme, sempre prest a solidaritzar-se amb algunes causes del planeta, principalment quan l’antiamericanisme pot envernissar el gest, ja que en cas contrari pesen més els silencis, les absències, els oblits i el posar-se de perfil. Per al radar del catalanisme-progressisme, capitals com Kabul, Lhasa o Grozni acostumen a ser poc interessants, encara que els drets humans dels afganesos, els tibetans o els txetxens siguin trepitjats sistemàticament per una o una altra forma de tirania. Encara tinc present quan els tardans bombardejos de l’OTAN per frenar la neteja ètnica impulsada pel règim serbi als Balcans eren criticats de forma agra per una part del pacifisme català que es reclama proper al cata­lanisme i a l’independentisme. També recordo que poc que s’entenien aquí, en determinats cercles, les polítiques de Václav Havel, admirable president de la restaurada democràcia txeca, sobre defensa i aliances estratègiques.
 
Imagina Kabul i pensa en com ho han fet de malament els Estats Units i els seus socis prometent una democràcia que no pot sostenir-se per si mateixa. Els talibans han tornat i tots aquells que els patiran no estan a la nostra agenda de bones obres i nobles sentiments.

Etiquetes: